diumenge, 18 d’octubre del 2009

Manifestació contra la consideració, per part de la OMS, de la transsexualitat com una malaltia. Trans en lluita! (17/10/2009)

Ni homes, ni dones. Ni disfòrics, ni transtornats, ni transsexuals. Només som guerrilleres o guerrillers segons el moment. Pirates del gènere, buscadors de tresors.Som Trans-resistents, Trans-guerrilleres, Trans-ciutadanes, Travolakes, Drag-Kings i DragQueens. Dissidents de l’heteropatriarcat. Guerrilla Travolaka



dijous, 13 d’agost del 2009

Traducció de Malen (Ken Zazpi)

Si la mare continua plorant,
omplint de llàgrimes la carta del pare,
ell no podrà tornar a llegir
com ens l'estimem.

És dissabte i, de nou, som de camí
camions que passen, cotxes que ens avancen,
miro l'infinit i se'm barregen els records,
el passat, tant llunyà i tant proper alhora.

Penso en tot el que vam parlar,
i de lluny m'arriba el vent de la mar
Aquesta terra estrangera s'assembla a l'infern.

Hem arribat al llindar dels murs,
a la freda gàbia dels malsons,
on els homes blaus criden
per a enfurir la nostra sang.

Quaranta minuts, milers de batecs,
miran-te als ulls, sense parlar t'entenc.
Pare, ni el vidre més gruixut podrà aturar el nostre somriure...

lletra original a http://eu.musikazblai.com/ken-zazpi/malen/

40 minuts, milers de batecs...

Visita als camps de concentració de l'Estat Espanyol

Tanquem la porta de casa darrera nostre amb un cop sec. Encara és de nit i no fa ni 20 minuts dormia plàcidament. Ja som al portal. Ni tan sols he obert els ulls del tot. Al cotxe ens espera el teu pare, canós, envellit per l'amargor, més que no pas pel transcórrer dels anys. La pell de la teva mare, sempre bella malgrat haver entrat en la seixantena, també se'n ressent d'aquest sentiment tan agre. I és que tenir un fill legalment segrestat marceix. Marceix i mata els somnis. És viure en una tardor eterna, contemplant serenament com cauen les fulles, fulles de moments dolços que no viurem plegats. Tanmateix, és una tardor i no pas un hivern, perquè l'esperança encara ens acarona -com els rajos càlids del sol- de tant en tant. Però ets tan lluny...
Ens entaforem tots quatre al cotxe. Ta germana i jo, dormim les conseqüències d'una llarga nit de festa. Cap soroll tret del ronroneig suau del motor i les veus, gairebé murmuris, de la ràdio. Ens desperta la veu aguda i amorosa de la teva mare. Hem aturat el cotxe en un bar de carretera, on ens rep una furgona de la Policia Nacional, no fos cas que ens oblidéssim per un instant de l'omnipresència feixuga de la repressió. Al local -decorat sense gràcia i pobrament il·luminat- set uniformats apuren els seus cigalons - “carajillos” en diuen ells-, mentre parlen entre si amb una veu rugosa, francament desagradable. Travessem la porta de vidre i es giren tots alhora, guaitant-nos acuradament de dalt a baix. Saben qui som. No vull mirar-los a la cara, se'm regiraria l'estómac i no hi tinc res més que el buit. Em fixo en les mans d'un que sembla el Cap. Aspres, amb durícies als dits i les ungles brutes. Hom diria que treballa amb les mans i, per desgràcia, probablement sigui veritat. Ens acostem a la barra. L'hostilitat de la cambrera s'encarrega de recordar-nos que no som ben rebuts. Per sort, ens hi entretenim poc; el temps just per fer un cafè i un riu. Encara som a 350 quilòmetres de Salamanca.

dissabte, 11 de juliol del 2009

Perquè el record de la injustícia és el que ens fa seguir lluitant

Un text d'un amic viatger, que viu revolucions i empoderaments dels eternament oprimits, que comparteix amb mi una enorme capacitat de l'estómac d'encongir-se davant allò injust. Per tots els cops feixistes que acabarem derrotant, per tots els Allendes que moren per no viure agenollats. Com diu aquest vell amic, "Perquè van ser, som. perquè som, seran".

<<El camino de siempre al paso de nunca, con la sensación que ya adivinaba al levantarse. Ahora se hace una noche de lluvia, alegoría de la que nos cayó entonces.
Todos los malditos onces de septiembre la misma melancolía ronca. Caminar y una luz, dos esquinas, dos bolsillos en la chaqueta para esconder las manos. Seguir, si es que no queda otra.

Ya sabe que es pasajero. O más bien intermitente, porque no pasa, pero permanece siempre. Aún así esta noche le costará decidirse a apagar la luz. Miles de frenazos, de turbas de frío, de espantosas calmas, se cernirán sobre ella.

Nos dieron un golpe en las manos, cuando las mostrábamos a cielo abierto. Aprendimos a esconderlas sólo a medias. Pero no la tristeza. Esa nos cayó con La Moneda, y nos hizo arañazos de alambre con cada año. Ella sigue pisando sus calles nuevamente, con paso viejo. En Allende ametrallaron las villas miseria, los cinturones industriales, los comités de fábrica, las organizaciones de mujeres, la inocencia roja. Sobre otros Allendes disparan ahora. Sobre Allende suena esta noche que se avecina turbia.

Cuando la vida se negó a parar, impuso docenas de compromisos inexcusables de cotidianidad, de urbanidad, de civilidad. Con esos aprendió a morirse sólo por dentro. A cantar bajito, a escribir en hojas sueltas, a dar los besos muy despacio. A vivir en homenaje a los que se llevaron. Ellos la habrían querido feliz, pero lo único que no habrían tardado en entender es su pelo en la cara y sus viejos libros mojados.

"Sonreir es otra forma de enseñar los dientes" dicen casi al mismo tiempo en un Ongi Etorri en Elgoibar. A lo mejor sonreir es demasiado difícil, pero a ella le queda escribir.

Escribe, sin creerse a sí misma, con lágrimas feroces, que nunca más la tristeza. >>>

dilluns, 22 de juny del 2009

La Por (I)


"Pensem, doncs existim" de la Directa 146

Diuen els Zapatistes que la repressió estatal s'usa per castigar accions polítiques i actua gràcies a la por de la societat, que així es reprimeix a si mateixa en el seu dret a l'exercici de la llibertat. A nosaltres, l'Estat Espanyol ens dona motius sobrats per sentir la por. Una por que se'ns instal·la a l'estómac, que ens cala als ossos i ens limita els moviments. Por, per exemple, d’estar dormint i sentir que truquen al timbre, de matinada. Por d’obrir i que siguin ells, de nou. Por que, per entrar-te a casa, tan sols necessitin un paper signat. Por que t’obliguin a amagar la imatge del teu fill pres, que llueixes orgullosa al balcó. Por de veure fotos velles, en blanc i negre, al telenotícies, mentre el presentador us difama amb cara de consternació. Por que s'us emportin, amb el cap amagat sota una jaqueta, esborrant-vos el rostre per sempre. Por de no tornar-vos a veure, lluitadores. Por de que us furtin tanta i tanta vida. Por de patir, de que us arrenquin del nostre costat, por de no poder dormir, sentint en el nostre cos les atrocitats que provoquen en el vostre. Por que us torturin, que us violin, que deixin en vosaltres una petjada perenne. Por de la seva impunitat, de la nostra impotència. Por d'aquest odi tan profund, de sentir créixer aquest anhel de venjança. Por que pugis a un tren qualsevol i et facin desaparèixer, com a en Jon Antza. Por de caure, mentre camines en la lluita, dins les clavegueres putrefactes des d'on es defensen els Estats. Por de la seva democràcia dubtosa. Por de la seva guerra bruta. Por d'una justícia que no ens empara, que ens condemna "a priori" pel que pensem i sentim. Por que t'esguerrin el futur per enganxar un cartell, per escriure en un diari, per parlar la teva llengua, per defensar la terra on vius. Por d'endinsar-te en la mar del combat, de girar-te i veure que ja ets massa lluny com per fer-te enrere. Por de viure entre quatre parets asfixiants, on l'única sortida és una porta tancada per fora. Por d'arribar a casa i saber que algú hi ha entrat. Por de no tenir-ne cap prova i que ningú no et cregui. Por de despenjar el telèfon i no escoltar cap veu. Por de sentir les passes d'algú darrera teu, de notar el seu alè al clatell. Por d'aquell desconegut que t'observa fixament des de la paret de davant del teu portal. Por de mirar per la finestra i veure, sempre, el mateix cotxe aparcat davant de casa. Angoixa de sentir que et controlen, de saber-te constantment vigilat. I de vegades, només de vegades, també alegria. Alegria de saber que els que ens vigilen no són invencibles.

dimarts, 2 de juny del 2009

Ressenya Incerta Glòria

Joan Sales ens fa assaborir la derrota republicana amb la seva obra mestra

Incerta Glòria, de l'escriptor Joan Sales, ex combatent de la Guerra Civil Espanyola, és un excel·lent retrat de la vida -especialment a Barcelona- durant el conflicte bèl·lic, vista per tres personatges que, per les seves situacions i vides, podrien ser perfectament paradigmàtiques d’aquella societat. És útil doncs, pressuposant la veracitat del que es veu a través dels ulls dels personatges, com a anecdotari de les misèries de la guerra i de la revolució paral·lela. Malgrat l’interès  que pugui despertar l'obra, l'expressió recargolada, a voltes fins l’asfixia, en dificulta força la lectura. Potser, acostumada a la simplicitat ballestriniana que tan ràpidament t’introdueix en la història, la profusió de detalls intranscendents fa que el lector es mantingui com a un espectador llunyà de l’escena. Massa llunyà, fins i tot. Aquesta sensació es fa present especialment durant el relat dels dies de Lluís i els de Trini. Tot i així, personatges tan surrealistes com Juli Soleràs aporten un toc humorístic que et fa empassar millor la monotonia de l'avenç dels dies en un batalló inactiu. El pas de la narració d'en Lluís a la de la Trini, la seva dona, que explica el que succeeix a la rereguarda a través de les cartes a en Soleràs, suposa un trencament. Bàsicament per un canvi de to brusc, que et fa entrar en la part més grisa i feixuga del relat. Malgrat ser molt jove, a Trini ja no li queda cap rastre de la vitalitat de la joventut. La seva conversa amb Juli, a qui sent com un germà, és una lletania contínua, més pròpia de la quotidianitat queixosa d’una anciana, que no pas de l’intensíssima tristesa per la separació del seu enamorat, en Lluís. Reconec que no m’agrada Trini. M’indigna el seu comportament buit i submís. Sales no la imagina com a una dona real, amb les seves passions, idees, pensaments, defectes, virtuts.  Sinó com a un mer apèndix –immòbil i d’un panfilisme extrem- del seu company. A més, es desclassa de la seva família, de classe obrera i renega dels ideals llibertaris que l'han criat. Al contrari de moltes de les seves contemporànies, que van marxar al front amb els homes, conscients que també elles podien lluitar, i de les milers d'activistes que es van quedar a Barcelona, organitzant les tasques de la rereguarda, Trini és mediocre. Un tipus de dona que no hagués passat a la història si no hagués estat per Incerta Glòria, potser. Em fa preguntar-me en molts moments: en comptes de plorar tant pel teu marit, perquè no ets valenta i combats al seu costat?
Tanmateix, no puc dir que l'obra em desagradi. La salva especialment el relat de l'alferes Cruells, que ha aconseguit colpir-me i apassionar-me. Potser és que, com a bona catalana, em sento més identificada amb la derrota. De fet, és en els darrers dies de la Batalla de l'Ebre, quan ja s'albiren les conseqüències de la victòria feixista, que ens arriba el millor d'Incerta Glòria. L'ex-capellà narra un fragment que provoca un nus a l'estómac en llegir-lo. No em costa designar-lo com el meu preferit del llibre: “Entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera i girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: “S'ha acabat la cultura”. Em sembla, simplement, cru i brutal. No “S'ha acabat la revolució”, no “morirà molta gent”, no “anirem a la presó. “S'ha acabat la cultura”. Precisament.

10 fragments d'Incerta Glòria

“Cal saber que aquí, a nosaltres, no ens diuen pas els republicans, sinó els catalans, “los catalanes”; de manera que les simpaties o antipaties no van pas segons allò que es pensen a Barcelona, sinó segons les simpaties o antipaties que els inspira Catalunya”. Pàg. 35
Em sorprèn veure que la situació tampoc no ha canviat gaire en 70 anys i que a territori valencia el barem per classificar-nos és el mateix.

“Les dones seguen perquè sempre han segat les dones”. Pàg 35
Contundent sentència que resumeix la quotidianitat de la dona pagesa, que es qui s'encarregava (i s'encarrega encara) de les més pesades tasques del camp, a més de fer referència a la presència del sistema patriarcal, que comença a ser qüestionat a l'Estat Espanyol en aquella época.

“Pel que fa al comandant, és wagnerià frenètic i està per la marxa fúnebre de Sigfried (...) assegura que mal per mal prefereix Verdi a Wagner: “Almenys tenia més sentit de l'humor”. Els dies que la banda assaja, es tanca al botiquí amb pany i clau i barra els porticons per no sentir-la. Allà, amb el violí, toca la marxa fúnebre de Chopin”. Pàg. 104 i 105
Simplement surrealista. Un toc d'humor que trenca amb la monòtona explicació del front aturat. Em va fer riure força imaginar-me la situació.

“La tristesa, si una s'esforça a prendre-la amb calma, pot arribar a ser tan sedant com una pluja de primavera”. Pàg. 218
El meu interès per aquest fragment és purament poètic. M'agrada perquè és encertat, hi ha gent que viu ancorada en la tristesa.

“Si sabessis que sola em sentia en aquella época, sobretot quan en Lluís era a casa; si, sobretot al costat seu. Molt més sola que ara, t'ho asseguro; ara ell és lluny i no em pot esclafar sota els seus silencis” Pàg. 223
De vegades, un raig de lucidesa fa que Trini se n'adoni de fins a quin punt viu sotmesa a la seva parella, de com aquesta relació l'anul·la com a dona i li fa ser tan sols mare i esposa sacrificada.

“(...) pel que fa a mi, em sento cada dia més infantil, més vella. Totes dues coses a la vegada. Ja tinc vint-i-un anys, els vaig fer ahir. Sóc major d'edat...” Pàg. 225
Aquest fragment em va agafar desprevinguda, ja que la vida que relata la Trini dista molt de ser la d'una jove de 21 anys. Tot i que de la seva narració es dedueix que la vida que porta no és pas gaire diferent de la de les altres noies de la seva edat, Trini sembla tenir els pensaments d'algú amb el doble d'edat. Cosa que no vol dir només que sigui una noia madura, sinó que ha perdut fa temps l'espurna i la vitalitat de la joventut.

“Tinc la impressió que quan tu i el Lluís us revoltàveu contra els prejudicis burgesos, és que no teníeu cap idea del que poden ser els prejudicis proletaris”. Pàg 251.
És força interessant el to que utilitza la Trini quan parla del desencant del seu pare, l'ambició del Llibert, el seu germà, o la tossudesa de la seva mare, tots tres anarquistes i proletaris.

“L'últim m'havia de quedar a la memòria més que els altres: “Paso a la juventud!”. Pàg. 476
Reflecteix el veritable sentit del llibre, que gira al voltant de la juventut, el pas del temps, la maduresa; no només de les persones, sinó de la ideologia, de la guerra en si, fins i tot del paisatge, que va canviant a mesura que el relat avança en els anys.

“Alguns van salvar-se; els altres... A la nit se sentien els seus gemecs, de vegades com un udol, hores i hores al fons dels precipicis; la gent dels masos no gosava recollir-los per por a les represàlies dels moros”. Pàg. 581
Aquest fragment, escrit a les acaballes de la batalla de l'Ebre, em va colpir especialment. Em va semblar una sortida desesperada dels soldats abans que acceptar la derrota.

“Entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera i girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: “S'ha acabat la cultura”. Pàg. 582
Com escriure tot el que em van evocar aquestes paraules... Em sembla una al·legoria al nostre mapa partit i una referència a la “cultura” monolítica, acrítica i totalment aliena a nosaltres que s'imposaria a la part de Catalunya sota domini espanyol. Picó, amant de la literatura i un home culte, anticipa el que arribarà amb el triomf del feixisme: la mort de la cultura, especialment de la catalana. Per últim, crec que el fet d'estar a la frontera i mirant cap al sud té un lligam clar amb l'exili republicà, que travessarà precisament aquell punt.

dimecres, 27 de maig del 2009

Reportatge Euskadi


AV:Els primers passos del nou Govern de Lakua

L'Esquerra Aberzale, al punt de mira de Patxi López

S1: El nou lehendakari dirigeix les seves ires contra el col·lectiu de suport als presos

S2: L'Ertzaintza denuncia famílies per penjar al balcó fotografies i banderoles

Poc abans d'erigir-se nou lehendakari de la Comunitat Autònoma Basca, Patxi López va declarar que no permetria “cap espai d'impunitat, en democràcia, per als qui donen cobertura, aplaudeixen o justifiquen la violència”. L'objectiu, va dir, és “eliminar les referències al terrorisme com un conflicte polític”. El terrorisme al qual es refereix és l'activitat del grup armat ETA i el conflicte -suposadament inexistent- és el que enfronta, des de fa més d'un segle, l'Estat Espanyol amb la part sud d'Euskal Herria.

Ara, un cop investit, Patxi López està disposat a complir una de les principals promeses que va fer durant la campanya electoral: treure dels carrers les referències a ETA, als seus presos i a l'Esquerra Aberzale en general -més d'un 10% de la població-. Va començar pel que ell mateix havia denunciat com a “mur de la vergonya”, a Arrasate, durant la commemoració del primer aniversari de l'assassinat de l'ex-regidor del PSOE, Isaías Carrasco. Allà, va declarar, en referència a les 18 fotografies de presos penjades en una valla al bell mig del poble, que “aquests retrats són un insult permanent a la memòria de les víctimes”. Cinc dies més tard, l'Ertzaintza -policia autonòmica basca- les retirava. També han desaparegut les fotografies que “ornaven” l'Ajuntament i els carrers de feus tan tradicionalment aberzales com Hernani, Zaldibia, Urduliz, Azpeitia o Errenteria, tot i que subsisteixen encara a localitats com Oiartzun o Durango.

La creuada per invisibilitzar el suport als i les preses ha afectat, fins i tot, a les banderoles estampades amb el mapa d'Euskal Herria i dues fletxes vermelles, que demanen el retorn dels represaliats bascos, dispersos per tot l'Estat Espanyol. Patxi López ha fixat el punt de mira amb especial intensitat a Donostia, on diverses famílies denuncien que l'Ertaintza es va presentar al seu domicili de matinada, amb la intenció de retirar unes banderoles que exigeixen la llibertat de Jon Aginagalde, que ha complert recentment 25 anys de reclusió. Araceli Aginagalde, germana del pres, explica indignada fins a quin punt les van espantar a ella i a la seva mare els 4 agents encaputxats, que van picar a la seva porta a dos quarts de cinc tocades. Duien a la mà una ordre del Departament d'Interior de Lakua per retirar la banderola en suport al seu familiar i, davant la negativa de les dones a obeir-la, les van denunciar per “possible enaltiment del terrorisme”. “Com poden considerar delictiu el fet de tenir una fotografia del teu germà al balcó? No tenen vergonya ni escrúpols”, em diu en un gairebé indesxifrable euskera. L'acompanya la Loren, dona del dirigent de Batasuna empresonat Joseba Álvarez, que també va patir una intempestiva visita de la policia amb la mateixa fi. “Van començar picant a unes sis o set cases i la resta de la gent va treure les banderoles per por a ser denunciats. Un parell de valents encara aguantaven fins ahir, però ja les han retirat”, explica. Actualment hi ha unes 760 persones represaliades per la causa basca, persones amb cara i nom que suposen un dels eixos d'unió entre els diferents sectors del nacionalisme euskaldun. I segons la Loren, l'objectiu del nou executiu és, precisament, acabar amb aquesta referencialitat que té el col·lectiu. “Volen treure els presos del carrer per deshumanitzar-los, perquè se'ls deixi de veure com a fills, pares, mares o germans i passin a ser un concepte abstracte”.

A Biscaia, el canvi en el govern de Lakua no s'ha deixat sentir encara a l'interior de les cases, però si en les concentracions que els familiars de presos realitzen des de fa dècades. Barakaldo i Galdakao són dues de les poblacions on l'Ertzaintza ha amenaçat als concentrats per dur fotografies. La Mariví Ortega, membre d'Etxerat -associació de familiars de presos i preses polítiques- afirma que ja els han advertit que “a la propera ens envien a l'Audiència Nacional”. Tot seguit, em mostra una imatge del seu fill Jon, empresonat a Salamanca, per accions de kale borroka. En Jon, a qui tothom anomena pel cognom, “Krespo”, té per davant una condemna de 65 anys, dels quals n'ha complert 7, malgrat que no té delictes de sang ni ha estat d'ETA. Li pregunto què farà quan ja no pugui dur la foto del seu fill a la concentració de cada divendres davant l'Ajuntament i torça el gest, amb enuig. “Si ens prohibeixen portar les fotos ja ens inventarem alguna cosa. Ens farem samarretes amb les cares dels nostres fills, a veure si tenen nassos de denunciar-nos”, em contesta.

dimecres, 20 de maig del 2009

Crítica a "L'agulla daurada"

Les “nits blanques” de Montserrat Roig

L'autora barcelonina passeja per la Perspectiva Nevski de Leningrad. Cap al fons del carrer, una immensa figura allargada es retalla en el cel: és l'agulla daurada de l'Almirallat.
Amb l'encàrrec d'escriure un llibre sobre el setge nazi de l'actual Sant Petersburg, Roig viatja a l'URSS, on hi romandrà cinc setmanes. De les intenses passejades pels emboirats carrers de Leningrad, neix “L'agulla daurada”, on l'autora descriu les sensacions que li arriben a través dels peus, la història que es llegeix en les parets de pedra dels edificis, en la capficada i meditabunda estàtua de bronze del poeta Puixkin. El resultat és un dietari a voltes humit i feixuc, com els dies moscovites i en certs moments clar i brillant, com les cèlebres “nits blanques” de Sant Petersburg, la ciutat amb “més fanals del món”. La diferència entre aquests moments, la dualitat entre la Montserrat uniforme i monòtona com la quotidianitat soviètica i la Montserrat convertida en apassionada cronista, la marquen els protagonistes de les pàgines. Quan narra el pas dels seus propis dies, el descobriment de la ciutat, la peculiar relació amb el seu guia Nikolai, el ritme és lent, empalagós. Les descripcions no acaben de transmetre les sensacions de l'autora i les metàfores sobrevolen el lector, sense colpir-lo. Apunto una causa hipotètica: la descripció exhaustiva de detalls insignificants, afegida a l'ús de subordinades massa enrevessades que alenteixen el ritme de la narració. En canvi, la lectura es torna àvida i voraç quan Roig cronica les vides i anècdotes d'altres personatges, com l'esmentat poeta Puixkin, la ballarina Isadora Duncan, els tsars i tsarines que governaren Rússia fins la Revolució Bolxevic i, especialment, quan exposa la visió dels testimonis del setge de Leningrad. És llavors quan hom fa seva la passió quasi melancòlica de Roig per la ciutat que acull el Palau d'Hivern, seu mítica d'alguns dels esdeveniments històrics més emocionants del Segle XX.
Cal, doncs, trencar una llança en favor de Roig -pel meu gust gran periodista i cronista, força menys imprescindible com a autora literària- ja que aconsegueix, amb mestria, reflectir el xoc cultural entre una catalana i l'URSS de la dècada dels 80, el contrast entre el món capitalista occidental i la vida uniforme en el bloc soviètic. Un exemple: “Notava que hi faltava alguna cosa a la meva retina. Per fi, vaig descobrir que no hi havia anuncis, ni rètols lluminosos que fessin pampallugues” (Cap. 2, pàg 18).
Acabo amb un passatge tan poètic com cert, que francament és el millor que he aconseguit arrencar-li al llibre. I és el que diu que, quan mires per primera vegada un carrer o una plaça que forma part de la teva pròpia llegenda literària, gairebé mai no el reconeixes. Et succeeix amb la Lisboa de Pessoa i, segons Montserrat Roig, també amb el Sant Petersburg de Dostoievski.

dilluns, 4 de maig del 2009

Desposseits de tants instants del viure...

“En aquest país ocult, amb les ombres vaig jugant, intentant ser jo mateix, pintant un endemà”, canta la juventut basca pels carrerons foscos i empedrats dels seus pobles. Perquè Euskal Herria, catifa verda humida i espuma de l'atlàntic, país ocult entre les valls d'immenses muntanyes, viu immersa en un conflicte centenari pel seu alliberament, que ha causat ja la mort d'un miler de persones. Un país de present esguerrat per als milers de joves, que s'exilien per evitar que engarjolin també els seus pensaments, perquè per a un ampli sector del jovent basc, no hi ha més futur que les dècades que passaran dins una diminuta cel·la. Des de la mort de Franco, més de 35.000 ciutadanes basques han sentit en els seus ossos la fredor del terra d'una presó. Avui, 800 no és tan sols el nombre d'activistes bascos tancats a les presons dels Estats Espanyol i Francès, també és el de les famílies trencades, el de les mares que mullen amb llàgrimes d'impotència llits buits que porten massa temps sense desfer-se, el dels pares atemorits per la immensitat de l'odi que senten, per la guspira d'orgull que els travessa quan pensen en ells. Ells, joves que ja no pintaran cap endemà, més enllà de les frases escrites amb sang als calabossos amb verdet a les parets. Perquè 800 són les llavors de venjança, d'impotència, plantades en el cor, en la ment, en les mans de les generacions que han de venir. I de les llavors en creixen soques i branques, i arrels. Arrels que s'estenen, que colpegen la ment, la racionalitat dels qui desperten, miren al seu voltant i descobreixen que també ells estan empresonats. Perquè viure en una terra oprimida és un Quart Grau, un règim penitenciari que fa, de les dents, els barrots que custodien idees rebels, paraules d'alliberament. Perquè de les mans han fugit ja massa instants del viure, minuts furtats d'una vida massa curta.

Poema dels oprimits (Zapalduen Olerkia), de Ken Zazpi



"En aquest país ocult,
amb les ombres vaig jugant;
intentant ser jo mateix,
pintant un endemà...
Tot allò que no puc ser,
raja sempre del meu cant;
l'alba és ben a prop,
la sento,em va envoltant...

La història ja se sap,
no tothom l'explica igual;
es difícil d'empassar,
la veritat del del costat...
Ara, però, pels oprimits,
un poema vull cantar,
tota l'amargor,
que volen amagar...

I canto als llits buits,
a la mare, al seu patir;
a tot el temps fugaç,
de que ens van desposseint...
Al ferro, al seu crit
al pare atemorit
a tothom que ho patim...

Escoltem des de petits,
tot allò que hem d'estimar,
tot allò que hem de ser,
a la força imposat...
ara, prop dels oprimits,
cantaré una cançó,
coberta tenen ja,
tota l'amargor...

A la soledat,
als íntims i als amics,
a cada instant del viure,
que de les mans, ha fugit
Als qui van ser ahir,
als qui son ara aquí,
als que encara han de venir...

Estimada vull sentir,
que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,
el dia de demà...

I que els que vindran després,
ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,
i tampoc no ploraran...

Digues per favor,
ara amiga ja,
allò que vull escoltar,
estimada, amor...

En els accidents,
les adversitats
a els que per nosaltres fins la vida han donat,
Als que de camí,
mai no han arribat,
als que lluitem,
i al vent de...llibertat."

dimarts, 14 d’abril del 2009

Repor


Av: La polèmica entre la regidora i el veïnat precedeix la nova edició de l'event

El Districte de l'Eixample intenta censurar dues activitats de Festa Major de Sagrada Família

s1: Els actes, crítics amb l'actuació del consistori, no apareixeran al programa oficial
s2: La Coordinadora d'Entitats del barri distribuirà un folletó alternatiu a l'institucional

Aquest cap de setmana comencen les Festes Majors de Sagrada Família. Enguany, la temàtica escollida han estat les “tradicions”. Tradicions, com les mostres de cultura popular, que no es volen perdre i d'altres, que les veïnes del barri desitjarien que no s'haguessin recuperat. “Ens referim a la manca de llibertat d'expressió, a l'exercici del 'qui paga mana”, afirma en Manel, president de l'Associació de Veïns de la zona. La indignació ve motivada per l'intent del Districte de l'Eixample de “censurar” dues activitats programades per la Festassa -espai jove de la Festa Major- i per la Coordinadora d'Entitats de la Sagrada Família. Un dels actes que ha generat la polèmica és una taula rodona sobre l'especulació al barri i les suposades irregularitats que el consistori ha comès a l'Illa Myrurgia, una antiga fàbrica que havia de destinar-se a equipaments socials i on s'han acabat edificant un gimnàs i un hotel de luxe. L'altre, una xerrada sobre el cas d'en Jona, membre de la Festassa detingut en una manifestació en suport al Forat de la Vergonya al 2006, per la qual se li demanen fins a 8 anys de presó. Així, la regidora del Districte, Assumpta Escarp, va decidir fer caure els dos actes del programa oficial, fet que dóna a entendre, segons els veïns, que no hi ha cabuda per les veus crítiques amb les actuacions de la institució. Immediatament, la Coordinadora d'Entitats va decidir retirar totes les activitats organitzades per la trentena d'associacions que la conformen i editar, amb elles, un programa de Festes alternatiu a l'institucional, que distribuiran les pròpies veïnes. En aquesta nova edició, doncs, no hi faltaran les cercaviles amb gegants i grallers, les danses d'esbart, les havaneres, els castells, el correfoc... però si que hi haurà quelcom que un ull observador trobarà a faltar. I és que, si ens fixem detingudament en el programa distribuït per les entitats veïnals, ens n'adonarem que el logotip de l'Ajuntament de Barcelona, representat en el Districte de l'Eixample, no hi apareix. Alhora, un nou canvi serà visible en els decorats dels carrers, que aquest any, en una autèntica mostra de sostenibilitat ambiental, seran elaborats amb els programes que el Districte ha editat a esquenes dels veïns. “Així els donarem un ús profitós i no llançarem inútilment el paper”, declara amb ironia la Mònica, secretària de la Coordinadora d'Entitats.

dilluns, 30 de març del 2009

Article a traduir

"L'Unità", edició del 29/03/2009
«Welcome to Tijuana». A Manu Chao per un po’ verrà il mal di stomaco quando la dovrà cantare. Già, perché lui in Messico, non è più il benvenuto. Il celebre musicista, da sempre impegnato in battaglie politiche e sociali, al presidente Fox non va giù. Soprattutto dopo che ha chiamato «terrorismo di Stato» la feroce repressione di alcune manifestazioni di tre anni fa.

Il 18 febbraio scorso, una sentenza della Corte suprema messicana ha stabilito che in quei giorni di maggio del 2006 la polizia messicana compì «gravi violazioni» dei diritti umani. Successe a San Salvador di Atenco quando a seguito di una manifestazione, gli scontri con le forze dell’ordine lasciarono sul campo due morti, oltre 200 feriti, e violenze sessuali sulle donne arrestate.

Dopo questa sentenza a Manu Chao, che da anni lotta insieme a molti altri artisti, scrittori, giornalisti perché venga fatta giustizia sulla vicenda di Atenco, mentre si trovava ad un festival Guadalajara, era venuto normale parlare di «terrorismo di Stato», annunciando anche «molte iniziative per porre fine all’ingiustizia e perché si capisca quello che è successo ad Atenco».

Per il governo Fox, però, si tratta di «intromissioni nella politica nazionale»: l’articolo 33 della Costituzione messicana, infatti, prevede che «gli stranieri non possono in alcuna maniera immischiarsi nelle decisioni politiche del Paese» e che il governo «ha il potere esclusivo di decidere l’allontanamento dal territorio nazionale». Per questo, il cantautore francese è stato immediatamente messo sotto inchiesta, anche se la Segreteria del Governo nega che ci sia la possibilità di espulsione.

Per la vicenda di Atenco, sono ancora in carcere 13 persone, con pene che vanno dai 31 anni fino ai 162. Proprio oggi Manu Chao avrebbe dovuto partecipare ad un’assemblea convocata dalla Campagna Libertà e Giustizia per Atenco. La repressione del 2006, infatti, nasceva da lontano: il Fronte popolare per la difesa della Terra, l’Fpdt, è attivo dal 2001, da quando il governo Fox aveva deciso di espropriare i terreni ai contadini, pagandoli un nulla, per costruirci il nuovo aeroporto di Città del Messico. Da allora, centinaia di abitanti si sono opposti all’esproprio: uno di loro, Enrique Espinosa Juárez, per difendere la sua terra è stato perfino assassinato.

Nel 2002 il governo ritira il decreto, ma l’Fpdt, ormai, è un punto di riferimento per i messicani vittime di ingiustizie. È così che nel 2006 il Fronte appoggia la battaglia di alcuni venditori di fiori che reclamavano il loro diritto a lavorare in un mercato che invece avrebbe dovuto trasformarsi in un centro commerciale. Più di duemila agenti parteciparono a quella che resterà una delle pagine più sanguinose della storia recente messicana. Ad Atenco, oltre alle violenze, agli stupri, ai fermi, morì Francisco Javier Cortés Santiago, 14 anni di età. Ma guai a chiamarlo «terrorismo di Stato».

dimarts, 24 de març del 2009

Entrevista a Josep Pla

Avant: El escritor catalán no ofrecía una entrevista desde 1980
Pla pisa de nuevo un plató televisivo de la mano de Solé Serrano
S1: "No me gusta el nombre de su programa" confesó al periodista
S2: Su vida, el repaso a su obra y la política centraron el diálogo

Lo consiguió a pesar de la manifiesta misantropia de Pla. El periodista Solé Serrano logró convocar al genio catalán de las letras a un plató de Televisión Española, muy lejos del Mas Pla de Palafrugell, donde el escritor se ha refugiado las últimas décadas. Sus ochenta años recién cumplidos lucían en los profundos surcos de su piel, en sus ojos entrecerrados y permanentemente cansados. Sin embargo no en sus manos, suficientemente hábiles aún como para liar un estrecho cigarrillo que, prendido en sus labios, lo acompañó durante toda la entrevista. “Busco siempre el adjetivo perfecto. Y liarse un cigarro es la mejor herramienta para encontrarlo”, expuso, mientras presionaba el tabaco contra el fino papel. A Pla le gusta viajar por la misma razón por la que suele hacerlo en barco: Adora observar. Las casas, los lugares, las personas. Estas últimas, sin embargo, solo le gustan de lejos. “No conozco el amor. Me he enamorado de un paisaje, de una flor, pero nunca de un ser humano. No creo en las personas”, declaró.
El genial escritor no evitó expresar una crítica a Solé Serrano, aunque no sin antes pedir muy cortesmente permiso para ello. “No me gusta el nombre de su programa. No creo en las profundidades”. Y añadió “Lo más profundo que tiene el hombre es su superficie”. El entrevistador asintió, aparentemente complacido por la perspicacia del autor empordanés, pero la rigidez de su mandíbula dejaba traslucir el esfuerzo realizado, pues no es fácil estar a la altura de la lucidez mental del anciano Pla. Una clarividencia que salpicó la entrevista de ácidos diálogos dignos de Grouxo Marx. Especialmente mordaz fue aquel en el que el escritor afirmó “La burguesía, el fatxenda, me fatiga enormemente”. “Pero si usted es un burgués” , le espetó Solé Serrano. “Si, pero no ejerzo”, le respondió Pla. Fueron un par de horas de ágil perorata, en las que el escritor catalán se explayó sobre sus viajes, su obra y su concepción de la política.

dilluns, 23 de març del 2009

Tres breus sobre una notícia

Manifestació contra la política ambiental del Govern

Unes 800 persones van participar ahir a Barcelona en una mobilització de protesta contra les darreres actuacions del Departament de Medi Ambient de la Generalitat. La marxa, convocada per Ecologistes de Catalunya, va comptar amb el suport d'entitats contràries a macro-projectes com la línia de Molt Alta Tensió, a les comarques del nord del Principat, o el Quart Cinturó, al Vallès. Un portaveu de l'entitat convocant, Joan Vàzquez, va criticar “l'especulació amb l'energia” per part del Govern i “la multiplicació d'errors i conflictes durant les dues darreres legislatures”.

Crits contra la presència de Greenpeace a la Festa de l'Aigua
Un grup de surfistes va increpar ahir membres de Greenpeace que ocupaven un estand promocional a la Festa de l'Aigua, organitzada per la Generalitat. Els joves, que van qualificar l'ONG de “venuda al sistema”, protestaven per la decisió del consistori barceloní d'expandir els espigons en el litoral urbà, per evitar la pèrdua de sorra que provoquen els temporals hivernals. “Aquesta iniciativa estancarà l'aigua i la tornarà insalubre”, van declarar.
170 entitats expressen la seva preocupació per la salut de les catalanes
Coincidint amb el Dia Mundial de l'Aigua, més de 170 col·lectius de la societat civil van posar de manifest els "nombrosos conflictes ambientals i de destrucció del territori que afecten la salut de les catalanes". Segons declaren, els riscos van des del consum de productes transgènics i cancerígens a l'exposició a les antenes de telefonia mòbil. Les entitats van denunciar que l' implementació d'aquestes iniciatives nocives per la salut responen a "grans interessos econòmics" i van demanar la dimissió del conseller de Medi Ambient, Francesc Baltassar, el d'Agricultura, Joaquím Llena, i el de Política Territorial Joaquím Nadal.

dimecres, 11 de març del 2009

“Hem de lluitar contra la contaminació de les relacions humanes”

Avantítol: Reconeixement de l’URL al “rei dels periodistes”

Kapuscinski: “Hem de lluitar contra la contaminació de les relacions humanes”

Subtítol 1: El reporter polonès investit Doctor Honoris Causa

Subtítol 2: Una infantesa marcada pels horrors de la Segona Guerra Mundial

Va entrar capcot a la sala, protegint-se tímidament de la fervent expectació que la seva visita havia aixecat entre alumnes, professors i, fins i tot, personal administratiu. Ni un espai desocupat a l’enorme auditori. Ningú no volia perdre’s la investidura del mestre i referent de l’exercici periodístic per, no una, sinó diverses generacions de reporters. “Ens congratula, en nom de l’Universitat Ramon Llull i de tota la institució universitària catalana, nomenar Doctor Honoris Causa a Ryszard Kapuscinki”, va pronunciar visiblement emocionat el degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Miquel Tresserras. Una munió de flaixos van acompanyar el guardonat en el seu trajecte a l’escenari, entre els aplaudiments sincers i prolongats del públic, que va romandre dempeus fins que Kapuscinski va prendre la paraula. “Gràcies. Pel guardó, per la càlida acollida. Gràcies. És una bona notícia veure avui tantes cares joves, deleroses de creuar les portes de la facultat i esdevenir reporters. La nostra és una professió difícil. Aviat podeu trobar-vos cobrint l’horror d’una guerra. Totes les guerres són iguals, totes neixen del fanatisme i la supèrbia. Ningú que n’hagi viscut una és capaç d’oblidar. Però cal sobreviure. Sobreviure i donar testimoni perquè l’horror no es repeteixi. Hem de lluitar contra la contaminació de les relacions humanes”. L’emotiu discurs va calar aviat entre l’alumnat, que absorbia astorat cada paraula amb què el periodista polonès relatava la seva dura infantesa, marcada per la Segona guerra Mundial . A la sala, només la remor de la veu profunda i greu de l’autor de Viatges amb Heròdot, trencava el silenci. Quan va acabar el discurs, l’audiència va restar encara un minut en silenci, abans de irrompre de nou en un sorollós aplaudiment. Tot plegat un càlid i merescut reconeixement a un dels reporters més prolífics del segle XX.

Més de 100.000 vots ignorats

Si qualsevol país sud-americà negués el dret de participar en el parlament a la quarta força política, seria ràpidament titllat de poc menys que dictatorial. “És una vergonya”, dirien intel·lectuals i mitjans de comunicació, “són representants del poble escollits democràticament”. Que n'és de fàcil veure la palla en l'ull aliè i, en canvi, com ens cou reconèixer-la en el propi! O es que és gaire democràtic anular candidatures a dit perquè no agraden a l'ultranacionalista govern espanyol, tot acusant-les de fer-li el joc a ETA? Mai cap prova no ha vinculat un membre d'ANV o de D3M a la banda armada, ni cap informe ha certificat que aquestes sigles financin activitats terroristes. Llavors, amb quin objectiu s'invalida una opció política compartida per un ampli espectre de la societat basca? Crec, sincerament, que amb l'únic objectiu d'inutilitzar una sortida política per al conflicte que viu Euskal Herria des de fa més de cinquanta anys. Avui, més de 100.000 persones han vist ignorada la seva veu i vulnerat el seu el dret a exercir el vot. Han estat apartats del “joc democràtic” perquè la seva manera de pensar, senzillament, no agrada. En la meva opinió, el règim d'un Estat es va construint poc a poc amb les polítiques que executa. Així, les lleis són el fidel reflex del tarannà d'un govern, en un moment on els discursos polítics i els programes dels partits són paper mullat. És una vergonya que un Estat que il·legalitza maneres de pensar mitjançant la Llei de Partits, es consideri “democràtic”. Com pot ser “el poder del poble”, quan les decisions d'aquest són deliberadament ignorades? Es sorprenent, en canvi, la permissivitat i tolerància del Govern espanyol amb d'altres formacions polítiques que també utilitzen la violència com a eina, especialment aquelles que llueixen en la seva ensenya un enorme jou travessat amb fletxes. Reminiscències d'un passat massa present potser?

dilluns, 2 de març del 2009

Carnestoltes al califat independent de Benimaclet

Vesprejava, quan la presidenta de l'Assemblea de Veïns del barri de Benimaclet va proclamar, un any més, la independència de l'antic Califat àrab, annexionat a València des del segle XIX. Calçades amb unes -del tot inadequades- sabatilles de ballet, restàvem de peu emocionades, esperant l'arribada del "moro Maclet". El gegant del personatge llegendari valencià avançava lent al pas de la cercavila, a l'espera de ser rebut per una altra figura de l'imaginari col·lectiu, Tirant Lo Blanc. En arribar a la plaça de l'antic Ajuntament, dolçaines i tabals entonaren una solemne Muixeranga, que les bruixes, gats, cowboys i xèrifs allí presents reberen amb el puny en alt i els ulls tancats. "Califat, califat, califat independent!", cridava la concurrència, com a traca inicial dels carnestoltes més famosos del País Valencià -amb permís dels de Pego, es clar-. Renoi, quina fauna que corria aquella nit per Benimaclet! Una rociera sevillana, una comparsa d'infermeres que reivindicaven un Centre de Salut pel barri i, fins i tot, un Michael Phelps amb gorro de piscina i catximba de marihuana inclosa. I qui hagués pensat que, transformada en una delicada ballarina, acabaria cantant "La chica yeyé" amb una azúcar moreno passada de voltes... Potser en van tenir la culpa aquells "burrets" tan maliciosament preparats pel Natxo, el cambrer del "Terra". Mentrestant, habituals i nouvinguts s'aplegaven als estrets i empedrats carrerons, flanquejats per les característiques casetes baixes i colorides, que confereixen a l'indret l'aparença del poble que era fins fa un segle i mig. Només els darrers centenars de cràpules van viure la fi de festa, a la Plaça del Glop, a vessar de perruques de totes formes i colors que bevien, reien, cridaven i gaudien, que al cap i a la fi és l'objectiu principal d'aquesta celebració pagana.