Desposseits de tants instants del viure...

“En aquest país ocult, amb les ombres vaig jugant, intentant ser jo mateix, pintant un endemà”, canta la juventut basca pels carrerons foscos i empedrats dels seus pobles. Perquè Euskal Herria, catifa verda humida i espuma de l'atlàntic, país ocult entre les valls d'immenses muntanyes, viu immersa en un conflicte centenari pel seu alliberament, que ha causat ja la mort d'un miler de persones. Un país de present esguerrat per als milers de joves, que s'exilien per evitar que engarjolin també els seus pensaments, perquè per a un ampli sector del jovent basc, no hi ha més futur que les dècades que passaran dins una diminuta cel·la. Des de la mort de Franco, més de 35.000 ciutadanes basques han sentit en els seus ossos la fredor del terra d'una presó. Avui, 800 no és tan sols el nombre d'activistes bascos tancats a les presons dels Estats Espanyol i Francès, també és el de les famílies trencades, el de les mares que mullen amb llàgrimes d'impotència llits buits que porten massa temps sense desfer-se, el dels pares atemorits per la immensitat de l'odi que senten, per la guspira d'orgull que els travessa quan pensen en ells. Ells, joves que ja no pintaran cap endemà, més enllà de les frases escrites amb sang als calabossos amb verdet a les parets. Perquè 800 són les llavors de venjança, d'impotència, plantades en el cor, en la ment, en les mans de les generacions que han de venir. I de les llavors en creixen soques i branques, i arrels. Arrels que s'estenen, que colpegen la ment, la racionalitat dels qui desperten, miren al seu voltant i descobreixen que també ells estan empresonats. Perquè viure en una terra oprimida és un Quart Grau, un règim penitenciari que fa, de les dents, els barrots que custodien idees rebels, paraules d'alliberament. Perquè de les mans han fugit ja massa instants del viure, minuts furtats d'una vida massa curta.