divendres, 1 d’octubre del 2010

Paraules precioses extretes d'Indymedia (Vaga general 29-S)

Ens volen obedients, submises, sotmesos... volen controlar la nostra vida quotidiana imposant-nos la càrrega d'una feina que ens deixa atordides diàriament. Volen controlar el nostre temps lliure oferint-nos la rutina d'un oci enverinat, pautat, avorridíssim... Ens volen entretingudes en la defensa d'unes condicions de vida miserables, provant de desfer la darrera volta que ens sega el coll i ens encega... volen controlar, fins i tot, quan ens hem de manifestar, com ens hem de manifestar, quan ha d'esclatar aquesta impotència que ens puja per l'estómac i ens obliga a rebel·lar-nos... però aquest dimecres ens vam reconèixer pel carrer i vam decidir acompanyar-nos. Trencat l'aïllament, al que també ens condemnen, vam somriure per començar a caminar juntes i tot era molt fàcil. Perquè sempre havíem sabut que teníem raó, però ara notàvem la insegurat en els ulls dels defensors dels interessos que ens oprimeixen. Havíem perdut la por perquè la notàvem en els seus gestos tremolosos, i això ens reconfortava. Era com un esclat de Sant Joan en ple mes de setembre, primavera d'octubre que veu florir una situació inevitable. Perquè hem teixit les afinitats sinceres dels qui han malviscut, molts anys, abandonats pels maltractadors d'aquest sistema, i ara ens sentim agermanades. Sentim l'estima de la solidaritat mútua i les nostres individulitas conflueixen en la construcció d'una realitat nova que no existeix, ni ha existit mai. La nostra potencialitat és multiplica, lluny de la grisor d'aquesta massa amorfa que se'ns oferia. Confluïm en la nostra diferència que ens fa precisament imprevisibles. Som el TOT que no és ben bé res, malgrat que del no res hagi sortit tot. I això només és un inici. L'inici de tots els inicis que esdevindrà la seva fi...

dilluns, 14 de juny del 2010

Vis a vis amb la musa

Per si algú es motiva, un relat que està penjat a Relats en Català. Per mi, aquest escrit és un manera de conservar vivències personals totalment tergiversades. I és que aquesta és la gràcia de la ficció, que -al contrari que en un article periodístic- no et poden retreure que el que escrius no va passar exactament així.



Cinquanta caputxes sota el cel estelat


"Milena se sap observada i es remou a la cadira. Els ulls grans i foscos de Lluís aviat penetraran en el seu coll si continua mirant-se-la així. Ningú més en la sala sembla haver-se'n adonat. Ni tan sols Aitor, el company de Milena, concentrat en l'home menut i gairebé calb que fa ús del seu torn de paraula. L'home és president de l'Associació de Veïns i Veïnes de la Plaça del Sol i llegeix un comunicat de suport de la seva entitat, en front del desallotjament de la casa on estan celebrant l'assemblea. L'espai, okupat des de fa tres anys per Aitor, Milena i un parell de joves més, està condemnat a ser abandonat de nou. La sentència del jutjat, que Aitor guarda a la butxaca, ho diu ben clar: demà passat els desallotgen. Peti qui peti. També hi diu que els donen aquesta setmana per treure'n les seves coses. Guaita què generosos."

http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=915911

dilluns, 7 de juny del 2010

Qué lentos van a pasar estos once días, gudari, qué lentos…


Y como anhelo oír ya ese chasquido, tan conocido, tan viejo amigo y enemigo a la vez, de una puerta metálica cerrándose detrás de mí. Y de encontrar, entonces, otra pesada puerta gris, con la pequeña ventana a través de la que, durante estos ocho años, lehengusu, he conocido a tantos de tus compañeros. No me aguanto las ganas de estar de nuevo frente a ella, con el estómago encogido por lo inminente de nuestro encuentro, con mil preguntas en los labios y la curiosidad de ver como habrás cambiado en estos meses que llevamos sin darnos un abrazo.
Porque ese es el único minuto, laztana, en el que soy feliz dentro de tu jaula. Ese en el que te veo llegar, con tu bolsa de lona echada al hombro, llena de ropa que le devuelves a la izeko para que la lleve a casa. Ese en el que se te iluminan los ojos cuando ves lo que he crecido, y me levantas con fuerza, y me abrazas hasta que me duelen las costillas. Pues un instante más tarde, cuando te tengo –por fin- conmigo, ya solo puedo pensar en los minutos que quedan para irme de nuevo, con la mirada vuelta hacia atrás, con la esperanza de verte algún día siguiendo mis pasos, volviendo a casa con un futuro por delante, libre, vivo.
Tengo miedo. Miedo de acostumbrarme a esta situación, de dejar de sentir rabia cuando veo esa torre altísima con un lazo negro pintado, de que ya no me duela tanto que te retengan lejos. Ya ni siquiera recuerdo la última vez que nos vimos fuera, el último abrazo libre y sin prisas, la última sonrisa esbozada sin el recuerdo de la tortura y las amenazas. Me asusta perdonarles algún día, dejar de odiarles por todo el tiempo que nos han robado…

dilluns, 10 de maig del 2010

Cuentan que Grecia arde...


La observo mirar fijamente la larga marcha que transcurre bajo su balcón. La veo llorar, a través de los barrotes de hierro forjado. Llora con los ojos muy abiertos, como si ya no pudiera retener por más tiempo todas las lágrimas que el miedo le negó. Pero no parece triste.

Se aferra fuerte a la helada barandilla y lagrimea con más fuerza, mientras una multitud recorre la calle, mostrándole banderas de un color que ya no recordaba. Ese rojo intenso le anida en el estómago, le asalta las mejillas, le calienta las lágrimas.
Pero no está triste, ya no. Si acaso, algo asustada. Pues siempre la advirtieron de lo inconveniente de unirse, de adherirse, de solidarizarse, de apoyar, de defender. Sin embargo, después de transitar autómata por los años, de sentirse inquilina de una vida de la que no es dueña, se reconoce. Se reconoce y hasta se atreve a saludarse. Se mira incrédula, pues no esperaba encontrarse de nuevo. Y sin embargo allí está y es la misma.
El gentío corea ahora viejos cánticos, ya desterrados de su memoria. Ha oído que ese día hay huelga general. Ella nunca opinó y tampoco ahora le apetece hacerlo. Alarga una mano, tímida, por entre los barrotes y acaricia la áspera tela de una enseña. Cierra los ojos y trata de unirse a esa potencia colectiva que ha tomado la ciudad. Entonces abre los ojos y me ve. Un rostro que la observa entre la multitud. Le dedico una sonrisa nacida en el estómago, de esas que se expanden con un cosquilleo por todo el cuerpo. Y ella se sorprende, pues creía extinguidas las sonrisas francas. Pero pronto comprende que no, que esas sonrisas nunca se fueron, que las escondió también el miedo. Pero de eso ella ya no tiene. Ahora solo llora, llora y se siente más viva que nunca.