La Tahrir del quilòmetre zero

Milers de joves es concentren a hores d'ara a la Puerta del Sol de Madrid, el quilòmetre zero espanyol, acampats per demanar -segons diuen- llistes electorals sense corruptes i menys usura a la banca, cosa que així a simple vista sembla una paradoxa, i probablement ho sigui. De seguida s'hi apunten Barcelona i València, de forma menys nombrosa perquè aquí la feina juvenil va per una altra banda, però hi són. Els sociòlegs de sempre interpreten a sou dels mitjans aquest fenomen, que els aposentats a la plaça anomenen #democraciarealya i que ni tan sols elles poden explicar perquè acaba de néixer i tampoc no tenen gaire clar en què consisteix. Però saben que alguna cosa s'ha trencat en els joves. Uns diuen que és perquè la meitat de nosaltres estem a l'atur, els altres que és indignació juvenil per les retallades i que, amb quatre molles que aconsegueixin, se'ls hi passarà. Els més rancis diuen que són els esquerranosos de sempre que van a la plaça a demanar el vot pel PSOE, els més limitats que “aquest jovent, que són uns ganduls i uns antisistemes, home!”. Fins i tot s'apunten Mas i el director de l'FMI, que en les darreres 48 hores ha demostrat no ser precisament un model a seguir: “Els hem criat malament, hem creat un monstre, són la generació perduda”. Masses calers gastats en uns sociòlegs que no se n'adonen que l'origen d'aquesta desafecció dels joves per totes les institucions de la societat està en els adults. En els adults que permeten que els hi retardin l'edat de jubilació perquè els joves entrem encara més tard al món laboral, els qui van votar la creació de les ETT's i votaren fa uns mesos per abaratir l'acomiadament dels precaris, els qui ens fan lleis de l'avortament però no destinen fons a l'educació sexual de qualitat, els mateixos que fan propostes juvenils als programes electorals dictades per adults. El nostre problema és que som una generació perduda, no perquè no tinguem un rumb, sinó perquè hem perdut la confiança en gairebé tothom de més de trenta anys que no sigui futbolista (o entrenador) del Barça. Fa molts anys que no s'escolta la veu del jovent, que només apareixem als mitjans de comunicació com un problema: quan no som drogoaddictes, som mals estudiants, uns ganduls, uns nini o uns antisistema. Però som la generació més formada, la més hàbil amb les noves tecnologies, ens associem, continuem prenent els carrers per fer actes, formem colles de cultura popular catalana per recuperar-la, cuidem avis i nens i som capaços d'analitzar les nostres mancances per nosaltres mateixes i de bastir les millors alternatives per pal•liar-les. Així doncs, perquè hem de parlar sempre per boca dels adults? Ja és hora que ocupem el lloc que ens pertoca en aquesta societat. I, si calen focs de camp, doncs els encendrem. És temps de promeses electorals i ara tots els partits recorden que existim. Però és massa tard per guanyar-nos amb molles, perquè volem el pa que ens heu estat prometent cada dia a les universitats i a les escoles.

Campions d'un esport noble

La nostra selecció ha arrasat a la Copa d'Espanya d'escalada de dificultat. En la primera prova del torneig, la setmana passada al municipi asturià d'Arriondas, els tres primers classificats de la categoria masculina, encapçalats per Ramon Julián, eren catalans. I les campiones en la femenina eren Berta Martín, del Club Muntanyenc Sant Cugat i la santboiana Helena Alemán, vencedora també de la segona prova, celebrada dissabte passat a Ponferrada. En les categories inferiors, Marina València i la majoria dels seus companys del Centre de Tecnificació d'Escalada de Catalunya van quedar en els llocs més alts de la classificació. Així doncs, amb molta seguretat, un català i dues catalanes es proclamin diumenge que ve campions d'Espanya. Obtindrà això ressò en algun mitjà, més enllà de les revistes Desnivel i Escalar que, per cert, són fetes a Madrid? La pregunta és retòrica. Res que tingui a veure amb els esports de muntanya apareix publicat als diaris, tret que sigui alguna desgràcia, com la mort al K2 de l'Alberto Iñurrategi, o gestes relacionades amb l'Himalayisme, com els 14 vuit mils de l'Edurne Pasaban. L'explicaven, per cert, periodistes que no han sentit ni a parlar de George Mallory, de Reinhold Messner, de Walter Bonatti o de qualsevol dels filòsofs de la muntanya que guien les passes de la majoria d'alpinistes. I és que, a qui interessa un esport que no mou milions, que es basa tan sols en l'esperit de superació i en saber retirar-se a temps quan la natura i la climatologia ens demostren, un cop més, què petits que som? El que em nego a creure és que siguem tan friquis de convertir en esport nacional el cúrling, un joc que consisteix en perseguir un disc enorme amb una escombra i, en canvi, grimpar per una paret de vint metres gairebé llisa i desplomada no mereixi cap atenció. I no és l’únic cas. Els catalans hem vençut aquest any en les competicions internacionals de raquetes de neu i de raids (gràcies a Kilian Jornet). No ens omplim la boca amb la necessitat de competir internacionalment amb la selecció catalana? Doncs així potser que estiguem una mica més al cas de les d’esports de muntanya.

Lleis absurdes

A l'ordenança cívica de Barcelona -bé, el seu nom tècnic és ordenança de mesures per fomentar la convivència a Barcelona- hi constarà, a partir del 29 de maig, una nova mesura absurda, que ve a substituir o a reforçar la de no penjar pancartes o no beure ni menjar al carrer Per ordre de l'alcalde -que diria l'Ovidi Montllor- ja no es podrà anar sense samarreta -ni despullat- per la ciutat, no fos cas que la visió estètica d'un cos nuu de cintura cap amunt alterés la pacífica convivència de la ciutadania. Em sorprèn la quantitat de lleis i mesures absurdes que arriben a aprovar les administracions amb no se sap ben bé quins objectius. L'Ajuntament de Barcelona és especialment expert en la matèria i, no només les fa, si no que les desfà. Va ser el mateix partit el que va aprovar fa x anys que Barcelona era una ciutat tan tolerant que hi podíem passejar despullats. Però tanta preparació moral per la visita del Papa els deu haver descol•locat. De lleis absurdes n'hi ha, fins i tot, de les que no indignen. I la palma se l'enduen, com no, les estranyes mesures que regeixen els estats nord-americans. Fins i tot hi ha un usuari de twitter, @leyesabsurdas, que les recull i les difon per a divertimento dels seus seguidors. Gràcies a la seva tasca, conec informacions tan imprescindibles com que a Carolina del Sud és il•legal cantar fora de to, a Tennesse un pare cristià no pot obligar el seu fill a recollir brossa de l'autopista el dia de Pasqua, a Wilbur (Washington) és legal muntar a cavall, sempre i quan aquest no sigui lleig, fet pel qual et poden multar. A Nevada -a Nevada és dur d'acceptar perquè hi ha Las Vegas i allà tot s'hi val- està prohibit conduir un camell per l'autopista. No es deixin endur per la aparent obvietat d'aquestes sentències, perquè molt em temo que no neixen de la imaginació dels governants, sinó de les idees de bomber dels habitants. Tanmateix, aquestes prohibicions fora de tota lògica i necessitat, per molta gràcia que facin, senten un precedent, el de deixar-nos arrabassar petits espais de llibertat. A poca gent se li acudiria muntar orgullosament pel carrer en un cavall ossós i esdentegat, però tothom ha de tenir dret a fer-ho sense ser multat, excepte si hi ha evidències que no té cura de l'animal, és clar. Poca gent li troba el gust a anar despullat per Barcelona, però no pot ser prohibit absurdament pels mateixos que fa uns anys van decidir que havia de ser legal. I molt menys emparant-se en la convivència i les molèsties a uns ciutadans a qui -per cert- no han consultat.

Paraules precioses extretes d'Indymedia (Vaga general 29-S)

Ens volen obedients, submises, sotmesos... volen controlar la nostra vida quotidiana imposant-nos la càrrega d'una feina que ens deixa atordides diàriament. Volen controlar el nostre temps lliure oferint-nos la rutina d'un oci enverinat, pautat, avorridíssim... Ens volen entretingudes en la defensa d'unes condicions de vida miserables, provant de desfer la darrera volta que ens sega el coll i ens encega... volen controlar, fins i tot, quan ens hem de manifestar, com ens hem de manifestar, quan ha d'esclatar aquesta impotència que ens puja per l'estómac i ens obliga a rebel·lar-nos... però aquest dimecres ens vam reconèixer pel carrer i vam decidir acompanyar-nos. Trencat l'aïllament, al que també ens condemnen, vam somriure per començar a caminar juntes i tot era molt fàcil. Perquè sempre havíem sabut que teníem raó, però ara notàvem la insegurat en els ulls dels defensors dels interessos que ens oprimeixen. Havíem perdut la por perquè la notàvem en els seus gestos tremolosos, i això ens reconfortava. Era com un esclat de Sant Joan en ple mes de setembre, primavera d'octubre que veu florir una situació inevitable. Perquè hem teixit les afinitats sinceres dels qui han malviscut, molts anys, abandonats pels maltractadors d'aquest sistema, i ara ens sentim agermanades. Sentim l'estima de la solidaritat mútua i les nostres individulitas conflueixen en la construcció d'una realitat nova que no existeix, ni ha existit mai. La nostra potencialitat és multiplica, lluny de la grisor d'aquesta massa amorfa que se'ns oferia. Confluïm en la nostra diferència que ens fa precisament imprevisibles. Som el TOT que no és ben bé res, malgrat que del no res hagi sortit tot. I això només és un inici. L'inici de tots els inicis que esdevindrà la seva fi...

Vis a vis amb la musa

Per si algú es motiva, un relat que està penjat a Relats en Català. Per mi, aquest escrit és un manera de conservar vivències personals totalment tergiversades. I és que aquesta és la gràcia de la ficció, que -al contrari que en un article periodístic- no et poden retreure que el que escrius no va passar exactament així.



Cinquanta caputxes sota el cel estelat

"Milena se sap observada i es remou a la cadira. Els ulls grans i foscos de Lluís aviat penetraran en el seu coll si continua mirant-se-la així. Ningú més en la sala sembla haver-se'n adonat. Ni tan sols Aitor, el company de Milena, concentrat en l'home menut i gairebé calb que fa ús del seu torn de paraula. L'home és president de l'Associació de Veïns i Veïnes de la Plaça del Sol i llegeix un comunicat de suport de la seva entitat, en front del desallotjament de la casa on estan celebrant l'assemblea. L'espai, okupat des de fa tres anys per Aitor, Milena i un parell de joves més, està condemnat a ser abandonat de nou. La sentència del jutjat, que Aitor guarda a la butxaca, ho diu ben clar: demà passat els desallotgen. Peti qui peti. També hi diu que els donen aquesta setmana per treure'n les seves coses. Guaita què generosos."

http://www.relatsencatala.com/rec/Controller?rp_action=view_relat&rp_relat_id=915911

Qué lentos van a pasar estos once días, gudari, qué lentos…

Y como anhelo oír ya ese chasquido, tan conocido, tan viejo amigo y enemigo a la vez, de una puerta metálica cerrándose detrás de mí. Y de encontrar, entonces, otra pesada puerta gris, con la pequeña ventana a través de la que, durante estos ocho años, lehengusu, he conocido a tantos de tus compañeros. No me aguanto las ganas de estar de nuevo frente a ella, con el estómago encogido por lo inminente de nuestro encuentro, con mil preguntas en los labios y la curiosidad de ver como habrás cambiado en estos meses que llevamos sin darnos un abrazo.
Porque ese es el único minuto, laztana, en el que soy feliz dentro de tu jaula. Ese en el que te veo llegar, con tu bolsa de lona echada al hombro, llena de ropa que le devuelves a la izeko para que la lleve a casa. Ese en el que se te iluminan los ojos cuando ves lo que he crecido, y me levantas con fuerza, y me abrazas hasta que me duelen las costillas. Pues un instante más tarde, cuando te tengo –por fin- conmigo, ya solo puedo pensar en los minutos que quedan para irme de nuevo, con la mirada vuelta hacia atrás, con la esperanza de verte algún día siguiendo mis pasos, volviendo a casa con un futuro por delante, libre, vivo.
Tengo miedo. Miedo de acostumbrarme a esta situación, de dejar de sentir rabia cuando veo esa torre altísima con un lazo negro pintado, de que ya no me duela tanto que te retengan lejos. Ya ni siquiera recuerdo la última vez que nos vimos fuera, el último abrazo libre y sin prisas, la última sonrisa esbozada sin el recuerdo de la tortura y las amenazas. Me asusta perdonarles algún día, dejar de odiarles por todo el tiempo que nos han robado…

Cuentan que Grecia arde...

La observo mirar fijamente la larga marcha que transcurre bajo su balcón. La veo llorar, a través de los barrotes de hierro forjado. Llora con los ojos muy abiertos, como si ya no pudiera retener por más tiempo todas las lágrimas que el miedo le negó. Pero no parece triste.

Se aferra fuerte a la helada barandilla y lagrimea con más fuerza, mientras una multitud recorre la calle, mostrándole banderas de un color que ya no recordaba. Ese rojo intenso le anida en el estómago, le asalta las mejillas, le calienta las lágrimas.
Pero no está triste, ya no. Si acaso, algo asustada. Pues siempre la advirtieron de lo inconveniente de unirse, de adherirse, de solidarizarse, de apoyar, de defender. Sin embargo, después de transitar autómata por los años, de sentirse inquilina de una vida de la que no es dueña, se reconoce. Se reconoce y hasta se atreve a saludarse. Se mira incrédula, pues no esperaba encontrarse de nuevo. Y sin embargo allí está y es la misma.
El gentío corea ahora viejos cánticos, ya desterrados de su memoria. Ha oído que ese día hay huelga general. Ella nunca opinó y tampoco ahora le apetece hacerlo. Alarga una mano, tímida, por entre los barrotes y acaricia la áspera tela de una enseña. Cierra los ojos y trata de unirse a esa potencia colectiva que ha tomado la ciudad. Entonces abre los ojos y me ve. Un rostro que la observa entre la multitud. Le dedico una sonrisa nacida en el estómago, de esas que se expanden con un cosquilleo por todo el cuerpo. Y ella se sorprende, pues creía extinguidas las sonrisas francas. Pero pronto comprende que no, que esas sonrisas nunca se fueron, que las escondió también el miedo. Pero de eso ella ya no tiene. Ahora solo llora, llora y se siente más viva que nunca.