Crítica a "L'agulla daurada"

Les “nits blanques” de Montserrat Roig

L'autora barcelonina passeja per la Perspectiva Nevski de Leningrad. Cap al fons del carrer, una immensa figura allargada es retalla en el cel: és l'agulla daurada de l'Almirallat.
Amb l'encàrrec d'escriure un llibre sobre el setge nazi de l'actual Sant Petersburg, Roig viatja a l'URSS, on hi romandrà cinc setmanes. De les intenses passejades pels emboirats carrers de Leningrad, neix “L'agulla daurada”, on l'autora descriu les sensacions que li arriben a través dels peus, la història que es llegeix en les parets de pedra dels edificis, en la capficada i meditabunda estàtua de bronze del poeta Puixkin. El resultat és un dietari a voltes humit i feixuc, com els dies moscovites i en certs moments clar i brillant, com les cèlebres “nits blanques” de Sant Petersburg, la ciutat amb “més fanals del món”. La diferència entre aquests moments, la dualitat entre la Montserrat uniforme i monòtona com la quotidianitat soviètica i la Montserrat convertida en apassionada cronista, la marquen els protagonistes de les pàgines. Quan narra el pas dels seus propis dies, el descobriment de la ciutat, la peculiar relació amb el seu guia Nikolai, el ritme és lent, empalagós. Les descripcions no acaben de transmetre les sensacions de l'autora i les metàfores sobrevolen el lector, sense colpir-lo. Apunto una causa hipotètica: la descripció exhaustiva de detalls insignificants, afegida a l'ús de subordinades massa enrevessades que alenteixen el ritme de la narració. En canvi, la lectura es torna àvida i voraç quan Roig cronica les vides i anècdotes d'altres personatges, com l'esmentat poeta Puixkin, la ballarina Isadora Duncan, els tsars i tsarines que governaren Rússia fins la Revolució Bolxevic i, especialment, quan exposa la visió dels testimonis del setge de Leningrad. És llavors quan hom fa seva la passió quasi melancòlica de Roig per la ciutat que acull el Palau d'Hivern, seu mítica d'alguns dels esdeveniments històrics més emocionants del Segle XX.
Cal, doncs, trencar una llança en favor de Roig -pel meu gust gran periodista i cronista, força menys imprescindible com a autora literària- ja que aconsegueix, amb mestria, reflectir el xoc cultural entre una catalana i l'URSS de la dècada dels 80, el contrast entre el món capitalista occidental i la vida uniforme en el bloc soviètic. Un exemple: “Notava que hi faltava alguna cosa a la meva retina. Per fi, vaig descobrir que no hi havia anuncis, ni rètols lluminosos que fessin pampallugues” (Cap. 2, pàg 18).
Acabo amb un passatge tan poètic com cert, que francament és el millor que he aconseguit arrencar-li al llibre. I és el que diu que, quan mires per primera vegada un carrer o una plaça que forma part de la teva pròpia llegenda literària, gairebé mai no el reconeixes. Et succeeix amb la Lisboa de Pessoa i, segons Montserrat Roig, també amb el Sant Petersburg de Dostoievski.