Carnestoltes al califat independent de Benimaclet

Vesprejava, quan la presidenta de l'Assemblea de Veïns del barri de Benimaclet va proclamar, un any més, la independència de l'antic Califat àrab, annexionat a València des del segle XIX. Calçades amb unes -del tot inadequades- sabatilles de ballet, restàvem de peu emocionades, esperant l'arribada del "moro Maclet". El gegant del personatge llegendari valencià avançava lent al pas de la cercavila, a l'espera de ser rebut per una altra figura de l'imaginari col·lectiu, Tirant Lo Blanc. En arribar a la plaça de l'antic Ajuntament, dolçaines i tabals entonaren una solemne Muixeranga, que les bruixes, gats, cowboys i xèrifs allí presents reberen amb el puny en alt i els ulls tancats. "Califat, califat, califat independent!", cridava la concurrència, com a traca inicial dels carnestoltes més famosos del País Valencià -amb permís dels de Pego, es clar-. Renoi, quina fauna que corria aquella nit per Benimaclet! Una rociera sevillana, una comparsa d'infermeres que reivindicaven un Centre de Salut pel barri i, fins i tot, un Michael Phelps amb gorro de piscina i catximba de marihuana inclosa. I qui hagués pensat que, transformada en una delicada ballarina, acabaria cantant "La chica yeyé" amb una azúcar moreno passada de voltes... Potser en van tenir la culpa aquells "burrets" tan maliciosament preparats pel Natxo, el cambrer del "Terra". Mentrestant, habituals i nouvinguts s'aplegaven als estrets i empedrats carrerons, flanquejats per les característiques casetes baixes i colorides, que confereixen a l'indret l'aparença del poble que era fins fa un segle i mig. Només els darrers centenars de cràpules van viure la fi de festa, a la Plaça del Glop, a vessar de perruques de totes formes i colors que bevien, reien, cridaven i gaudien, que al cap i a la fi és l'objectiu principal d'aquesta celebració pagana.