Si la mare continua plorant,
omplint de llàgrimes la carta del pare,
ell no podrà tornar a llegir
com ens l'estimem.
És dissabte i, de nou, som de camí
camions que passen, cotxes que ens avancen,
miro l'infinit i se'm barregen els records,
el passat, tant llunyà i tant proper alhora.
Penso en tot el que vam parlar,
i de lluny m'arriba el vent de la mar
Aquesta terra estrangera s'assembla a l'infern.
Hem arribat al llindar dels murs,
a la freda gàbia dels malsons,
on els homes blaus criden
per a enfurir la nostra sang.
Quaranta minuts, milers de batecs,
miran-te als ulls, sense parlar t'entenc.
Pare, ni el vidre més gruixut podrà aturar el nostre somriure...
lletra original a http://eu.musikazblai.com/ken-zazpi/malen/
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada