10 fragments d'Incerta Glòria

“Cal saber que aquí, a nosaltres, no ens diuen pas els republicans, sinó els catalans, “los catalanes”; de manera que les simpaties o antipaties no van pas segons allò que es pensen a Barcelona, sinó segons les simpaties o antipaties que els inspira Catalunya”. Pàg. 35
Em sorprèn veure que la situació tampoc no ha canviat gaire en 70 anys i que a territori valencia el barem per classificar-nos és el mateix.

“Les dones seguen perquè sempre han segat les dones”. Pàg 35
Contundent sentència que resumeix la quotidianitat de la dona pagesa, que es qui s'encarregava (i s'encarrega encara) de les més pesades tasques del camp, a més de fer referència a la presència del sistema patriarcal, que comença a ser qüestionat a l'Estat Espanyol en aquella época.

“Pel que fa al comandant, és wagnerià frenètic i està per la marxa fúnebre de Sigfried (...) assegura que mal per mal prefereix Verdi a Wagner: “Almenys tenia més sentit de l'humor”. Els dies que la banda assaja, es tanca al botiquí amb pany i clau i barra els porticons per no sentir-la. Allà, amb el violí, toca la marxa fúnebre de Chopin”. Pàg. 104 i 105
Simplement surrealista. Un toc d'humor que trenca amb la monòtona explicació del front aturat. Em va fer riure força imaginar-me la situació.

“La tristesa, si una s'esforça a prendre-la amb calma, pot arribar a ser tan sedant com una pluja de primavera”. Pàg. 218
El meu interès per aquest fragment és purament poètic. M'agrada perquè és encertat, hi ha gent que viu ancorada en la tristesa.

“Si sabessis que sola em sentia en aquella época, sobretot quan en Lluís era a casa; si, sobretot al costat seu. Molt més sola que ara, t'ho asseguro; ara ell és lluny i no em pot esclafar sota els seus silencis” Pàg. 223
De vegades, un raig de lucidesa fa que Trini se n'adoni de fins a quin punt viu sotmesa a la seva parella, de com aquesta relació l'anul·la com a dona i li fa ser tan sols mare i esposa sacrificada.

“(...) pel que fa a mi, em sento cada dia més infantil, més vella. Totes dues coses a la vegada. Ja tinc vint-i-un anys, els vaig fer ahir. Sóc major d'edat...” Pàg. 225
Aquest fragment em va agafar desprevinguda, ja que la vida que relata la Trini dista molt de ser la d'una jove de 21 anys. Tot i que de la seva narració es dedueix que la vida que porta no és pas gaire diferent de la de les altres noies de la seva edat, Trini sembla tenir els pensaments d'algú amb el doble d'edat. Cosa que no vol dir només que sigui una noia madura, sinó que ha perdut fa temps l'espurna i la vitalitat de la joventut.

“Tinc la impressió que quan tu i el Lluís us revoltàveu contra els prejudicis burgesos, és que no teníeu cap idea del que poden ser els prejudicis proletaris”. Pàg 251.
És força interessant el to que utilitza la Trini quan parla del desencant del seu pare, l'ambició del Llibert, el seu germà, o la tossudesa de la seva mare, tots tres anarquistes i proletaris.

“L'últim m'havia de quedar a la memòria més que els altres: “Paso a la juventud!”. Pàg. 476
Reflecteix el veritable sentit del llibre, que gira al voltant de la juventut, el pas del temps, la maduresa; no només de les persones, sinó de la ideologia, de la guerra en si, fins i tot del paisatge, que va canviant a mesura que el relat avança en els anys.

“Alguns van salvar-se; els altres... A la nit se sentien els seus gemecs, de vegades com un udol, hores i hores al fons dels precipicis; la gent dels masos no gosava recollir-los per por a les represàlies dels moros”. Pàg. 581
Aquest fragment, escrit a les acaballes de la batalla de l'Ebre, em va colpir especialment. Em va semblar una sortida desesperada dels soldats abans que acceptar la derrota.

“Entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera i girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: “S'ha acabat la cultura”. Pàg. 582
Com escriure tot el que em van evocar aquestes paraules... Em sembla una al·legoria al nostre mapa partit i una referència a la “cultura” monolítica, acrítica i totalment aliena a nosaltres que s'imposaria a la part de Catalunya sota domini espanyol. Picó, amant de la literatura i un home culte, anticipa el que arribarà amb el triomf del feixisme: la mort de la cultura, especialment de la catalana. Per últim, crec que el fet d'estar a la frontera i mirant cap al sud té un lligam clar amb l'exili republicà, que travessarà precisament aquell punt.