Ressenya Incerta Glòria

Joan Sales ens fa assaborir la derrota republicana amb la seva obra mestra

Incerta Glòria, de l'escriptor Joan Sales, ex combatent de la Guerra Civil Espanyola, és un excel·lent retrat de la vida -especialment a Barcelona- durant el conflicte bèl·lic, vista per tres personatges que, per les seves situacions i vides, podrien ser perfectament paradigmàtiques d’aquella societat. És útil doncs, pressuposant la veracitat del que es veu a través dels ulls dels personatges, com a anecdotari de les misèries de la guerra i de la revolució paral·lela. Malgrat l’interès  que pugui despertar l'obra, l'expressió recargolada, a voltes fins l’asfixia, en dificulta força la lectura. Potser, acostumada a la simplicitat ballestriniana que tan ràpidament t’introdueix en la història, la profusió de detalls intranscendents fa que el lector es mantingui com a un espectador llunyà de l’escena. Massa llunyà, fins i tot. Aquesta sensació es fa present especialment durant el relat dels dies de Lluís i els de Trini. Tot i així, personatges tan surrealistes com Juli Soleràs aporten un toc humorístic que et fa empassar millor la monotonia de l'avenç dels dies en un batalló inactiu. El pas de la narració d'en Lluís a la de la Trini, la seva dona, que explica el que succeeix a la rereguarda a través de les cartes a en Soleràs, suposa un trencament. Bàsicament per un canvi de to brusc, que et fa entrar en la part més grisa i feixuga del relat. Malgrat ser molt jove, a Trini ja no li queda cap rastre de la vitalitat de la joventut. La seva conversa amb Juli, a qui sent com un germà, és una lletania contínua, més pròpia de la quotidianitat queixosa d’una anciana, que no pas de l’intensíssima tristesa per la separació del seu enamorat, en Lluís. Reconec que no m’agrada Trini. M’indigna el seu comportament buit i submís. Sales no la imagina com a una dona real, amb les seves passions, idees, pensaments, defectes, virtuts.  Sinó com a un mer apèndix –immòbil i d’un panfilisme extrem- del seu company. A més, es desclassa de la seva família, de classe obrera i renega dels ideals llibertaris que l'han criat. Al contrari de moltes de les seves contemporànies, que van marxar al front amb els homes, conscients que també elles podien lluitar, i de les milers d'activistes que es van quedar a Barcelona, organitzant les tasques de la rereguarda, Trini és mediocre. Un tipus de dona que no hagués passat a la història si no hagués estat per Incerta Glòria, potser. Em fa preguntar-me en molts moments: en comptes de plorar tant pel teu marit, perquè no ets valenta i combats al seu costat?
Tanmateix, no puc dir que l'obra em desagradi. La salva especialment el relat de l'alferes Cruells, que ha aconseguit colpir-me i apassionar-me. Potser és que, com a bona catalana, em sento més identificada amb la derrota. De fet, és en els darrers dies de la Batalla de l'Ebre, quan ja s'albiren les conseqüències de la victòria feixista, que ens arriba el millor d'Incerta Glòria. L'ex-capellà narra un fragment que provoca un nus a l'estómac en llegir-lo. No em costa designar-lo com el meu preferit del llibre: “Entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera i girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: “S'ha acabat la cultura”. Em sembla, simplement, cru i brutal. No “S'ha acabat la revolució”, no “morirà molta gent”, no “anirem a la presó. “S'ha acabat la cultura”. Precisament.