La Por (I)

"Pensem, doncs existim" de la Directa 146

Diuen els Zapatistes que la repressió estatal s'usa per castigar accions polítiques i actua gràcies a la por de la societat, que així es reprimeix a si mateixa en el seu dret a l'exercici de la llibertat. A nosaltres, l'Estat Espanyol ens dona motius sobrats per sentir la por. Una por que se'ns instal·la a l'estómac, que ens cala als ossos i ens limita els moviments. Por, per exemple, d’estar dormint i sentir que truquen al timbre, de matinada. Por d’obrir i que siguin ells, de nou. Por que, per entrar-te a casa, tan sols necessitin un paper signat. Por que t’obliguin a amagar la imatge del teu fill pres, que llueixes orgullosa al balcó. Por de veure fotos velles, en blanc i negre, al telenotícies, mentre el presentador us difama amb cara de consternació. Por que s'us emportin, amb el cap amagat sota una jaqueta, esborrant-vos el rostre per sempre. Por de no tornar-vos a veure, lluitadores. Por de que us furtin tanta i tanta vida. Por de patir, de que us arrenquin del nostre costat, por de no poder dormir, sentint en el nostre cos les atrocitats que provoquen en el vostre. Por que us torturin, que us violin, que deixin en vosaltres una petjada perenne. Por de la seva impunitat, de la nostra impotència. Por d'aquest odi tan profund, de sentir créixer aquest anhel de venjança. Por que pugis a un tren qualsevol i et facin desaparèixer, com a en Jon Antza. Por de caure, mentre camines en la lluita, dins les clavegueres putrefactes des d'on es defensen els Estats. Por de la seva democràcia dubtosa. Por de la seva guerra bruta. Por d'una justícia que no ens empara, que ens condemna "a priori" pel que pensem i sentim. Por que t'esguerrin el futur per enganxar un cartell, per escriure en un diari, per parlar la teva llengua, per defensar la terra on vius. Por d'endinsar-te en la mar del combat, de girar-te i veure que ja ets massa lluny com per fer-te enrere. Por de viure entre quatre parets asfixiants, on l'única sortida és una porta tancada per fora. Por d'arribar a casa i saber que algú hi ha entrat. Por de no tenir-ne cap prova i que ningú no et cregui. Por de despenjar el telèfon i no escoltar cap veu. Por de sentir les passes d'algú darrera teu, de notar el seu alè al clatell. Por d'aquell desconegut que t'observa fixament des de la paret de davant del teu portal. Por de mirar per la finestra i veure, sempre, el mateix cotxe aparcat davant de casa. Angoixa de sentir que et controlen, de saber-te constantment vigilat. I de vegades, només de vegades, també alegria. Alegria de saber que els que ens vigilen no són invencibles.