Article a traduir

"L'Unità", edició del 29/03/2009
«Welcome to Tijuana». A Manu Chao per un po’ verrà il mal di stomaco quando la dovrà cantare. Già, perché lui in Messico, non è più il benvenuto. Il celebre musicista, da sempre impegnato in battaglie politiche e sociali, al presidente Fox non va giù. Soprattutto dopo che ha chiamato «terrorismo di Stato» la feroce repressione di alcune manifestazioni di tre anni fa.

Il 18 febbraio scorso, una sentenza della Corte suprema messicana ha stabilito che in quei giorni di maggio del 2006 la polizia messicana compì «gravi violazioni» dei diritti umani. Successe a San Salvador di Atenco quando a seguito di una manifestazione, gli scontri con le forze dell’ordine lasciarono sul campo due morti, oltre 200 feriti, e violenze sessuali sulle donne arrestate.

Dopo questa sentenza a Manu Chao, che da anni lotta insieme a molti altri artisti, scrittori, giornalisti perché venga fatta giustizia sulla vicenda di Atenco, mentre si trovava ad un festival Guadalajara, era venuto normale parlare di «terrorismo di Stato», annunciando anche «molte iniziative per porre fine all’ingiustizia e perché si capisca quello che è successo ad Atenco».

Per il governo Fox, però, si tratta di «intromissioni nella politica nazionale»: l’articolo 33 della Costituzione messicana, infatti, prevede che «gli stranieri non possono in alcuna maniera immischiarsi nelle decisioni politiche del Paese» e che il governo «ha il potere esclusivo di decidere l’allontanamento dal territorio nazionale». Per questo, il cantautore francese è stato immediatamente messo sotto inchiesta, anche se la Segreteria del Governo nega che ci sia la possibilità di espulsione.

Per la vicenda di Atenco, sono ancora in carcere 13 persone, con pene che vanno dai 31 anni fino ai 162. Proprio oggi Manu Chao avrebbe dovuto partecipare ad un’assemblea convocata dalla Campagna Libertà e Giustizia per Atenco. La repressione del 2006, infatti, nasceva da lontano: il Fronte popolare per la difesa della Terra, l’Fpdt, è attivo dal 2001, da quando il governo Fox aveva deciso di espropriare i terreni ai contadini, pagandoli un nulla, per costruirci il nuovo aeroporto di Città del Messico. Da allora, centinaia di abitanti si sono opposti all’esproprio: uno di loro, Enrique Espinosa Juárez, per difendere la sua terra è stato perfino assassinato.

Nel 2002 il governo ritira il decreto, ma l’Fpdt, ormai, è un punto di riferimento per i messicani vittime di ingiustizie. È così che nel 2006 il Fronte appoggia la battaglia di alcuni venditori di fiori che reclamavano il loro diritto a lavorare in un mercato che invece avrebbe dovuto trasformarsi in un centro commerciale. Più di duemila agenti parteciparono a quella che resterà una delle pagine più sanguinose della storia recente messicana. Ad Atenco, oltre alle violenze, agli stupri, ai fermi, morì Francisco Javier Cortés Santiago, 14 anni di età. Ma guai a chiamarlo «terrorismo di Stato».

Entrevista a Josep Pla

Avant: El escritor catalán no ofrecía una entrevista desde 1980

Pla pisa de nuevo un plató televisivo de la mano de Solé Serrano

S1: "No me gusta el nombre de su programa" confesó al periodista

S2: Su vida, el repaso a su obra y la política centraron el diálogo

Lo consiguió a pesar de la manifiesta misantropia de Pla. El periodista Solé Serrano logró convocar al genio catalán de las letras a un plató de Televisión Española, muy lejos del Mas Pla de Palafrugell, donde el escritor se ha refugiado las últimas décadas. Sus ochenta años recién cumplidos lucían en los profundos surcos de su piel, en sus ojos entrecerrados y permanentemente cansados. Sin embargo no en sus manos, suficientemente hábiles aún como para liar un estrecho cigarrillo que, prendido en sus labios, lo acompañó durante toda la entrevista. “Busco siempre el adjetivo perfecto. Y liarse un cigarro es la mejor herramienta para encontrarlo”, expuso, mientras presionaba el tabaco contra el fino papel. A Pla le gusta viajar por la misma razón por la que suele hacerlo en barco: Adora observar. Las casas, los lugares, las personas. Estas últimas, sin embargo, solo le gustan de lejos. “No conozco el amor. Me he enamorado de un paisaje, de una flor, pero nunca de un ser humano. No creo en las personas”, declaró.
El genial escritor no evitó expresar una crítica a Solé Serrano, aunque no sin antes pedir muy cortesmente permiso para ello. “No me gusta el nombre de su programa. No creo en las profundidades”. Y añadió “Lo más profundo que tiene el hombre es su superficie”. El entrevistador asintió, aparentemente complacido por la perspicacia del autor empordanés, pero la rigidez de su mandíbula dejaba traslucir el esfuerzo realizado, pues no es fácil estar a la altura de la lucidez mental del anciano Pla. Una clarividencia que salpicó la entrevista de ácidos diálogos dignos de Grouxo Marx. Especialmente mordaz fue aquel en el que el escritor afirmó “La burguesía, el fatxenda, me fatiga enormemente”. “Pero si usted es un burgués” , le espetó Solé Serrano. “Si, pero no ejerzo”, le respondió Pla. Fueron un par de horas de ágil perorata, en las que el escritor catalán se explayó sobre sus viajes, su obra y su concepción de la política.

Tres breus sobre una notícia

Manifestació contra la política ambiental del Govern

Unes 800 persones van participar ahir a Barcelona en una mobilització de protesta contra les darreres actuacions del Departament de Medi Ambient de la Generalitat. La marxa, convocada per Ecologistes de Catalunya, va comptar amb el suport d'entitats contràries a macro-projectes com la línia de Molt Alta Tensió, a les comarques del nord del Principat, o el Quart Cinturó, al Vallès. Un portaveu de l'entitat convocant, Joan Vàzquez, va criticar “l'especulació amb l'energia” per part del Govern i “la multiplicació d'errors i conflictes durant les dues darreres legislatures”.

Crits contra la presència de Greenpeace a la Festa de l'Aigua
Un grup de surfistes va increpar ahir membres de Greenpeace que ocupaven un estand promocional a la Festa de l'Aigua, organitzada per la Generalitat. Els joves, que van qualificar l'ONG de “venuda al sistema”, protestaven per la decisió del consistori barceloní d'expandir els espigons en el litoral urbà, per evitar la pèrdua de sorra que provoquen els temporals hivernals. “Aquesta iniciativa estancarà l'aigua i la tornarà insalubre”, van declarar.

170 entitats expressen la seva preocupació per la salut de les catalanes

Coincidint amb el Dia Mundial de l'Aigua, més de 170 col·lectius de la societat civil van posar de manifest els "nombrosos conflictes ambientals i de destrucció del territori que afecten la salut de les catalanes". Segons declaren, els riscos van des del consum de productes transgènics i cancerígens a l'exposició a les antenes de telefonia mòbil. Les entitats van denunciar que l' implementació d'aquestes iniciatives nocives per la salut responen a "grans interessos econòmics" i van demanar la dimissió del conseller de Medi Ambient, Francesc Baltassar, el d'Agricultura, Joaquím Llena, i el de Política Territorial Joaquím Nadal.

“Hem de lluitar contra la contaminació de les relacions humanes”

Avantítol: Reconeixement de l’URL al “rei dels periodistes”

Kapuscinski: “Hem de lluitar contra la contaminació de les relacions humanes”

Subtítol 1: El reporter polonès investit Doctor Honoris Causa

Subtítol 2: Una infantesa marcada pels horrors de la Segona Guerra Mundial

Va entrar capcot a la sala, protegint-se tímidament de la fervent expectació que la seva visita havia aixecat entre alumnes, professors i, fins i tot, personal administratiu. Ni un espai desocupat a l’enorme auditori. Ningú no volia perdre’s la investidura del mestre i referent de l’exercici periodístic per, no una, sinó diverses generacions de reporters. “Ens congratula, en nom de l’Universitat Ramon Llull i de tota la institució universitària catalana, nomenar Doctor Honoris Causa a Ryszard Kapuscinki”, va pronunciar visiblement emocionat el degà de la Facultat de Comunicació Blanquerna, Miquel Tresserras. Una munió de flaixos van acompanyar el guardonat en el seu trajecte a l’escenari, entre els aplaudiments sincers i prolongats del públic, que va romandre dempeus fins que Kapuscinski va prendre la paraula. “Gràcies. Pel guardó, per la càlida acollida. Gràcies. És una bona notícia veure avui tantes cares joves, deleroses de creuar les portes de la facultat i esdevenir reporters. La nostra és una professió difícil. Aviat podeu trobar-vos cobrint l’horror d’una guerra. Totes les guerres són iguals, totes neixen del fanatisme i la supèrbia. Ningú que n’hagi viscut una és capaç d’oblidar. Però cal sobreviure. Sobreviure i donar testimoni perquè l’horror no es repeteixi. Hem de lluitar contra la contaminació de les relacions humanes”. L’emotiu discurs va calar aviat entre l’alumnat, que absorbia astorat cada paraula amb què el periodista polonès relatava la seva dura infantesa, marcada per la Segona guerra Mundial . A la sala, només la remor de la veu profunda i greu de l’autor de Viatges amb Heròdot, trencava el silenci. Quan va acabar el discurs, l’audiència va restar encara un minut en silenci, abans de irrompre de nou en un sorollós aplaudiment. Tot plegat un càlid i merescut reconeixement a un dels reporters més prolífics del segle XX.

Més de 100.000 vots ignorats

Si qualsevol país sud-americà negués el dret de participar en el parlament a la quarta força política, seria ràpidament titllat de poc menys que dictatorial. “És una vergonya”, dirien intel·lectuals i mitjans de comunicació, “són representants del poble escollits democràticament”. Que n'és de fàcil veure la palla en l'ull aliè i, en canvi, com ens cou reconèixer-la en el propi! O es que és gaire democràtic anular candidatures a dit perquè no agraden a l'ultranacionalista govern espanyol, tot acusant-les de fer-li el joc a ETA? Mai cap prova no ha vinculat un membre d'ANV o de D3M a la banda armada, ni cap informe ha certificat que aquestes sigles financin activitats terroristes. Llavors, amb quin objectiu s'invalida una opció política compartida per un ampli espectre de la societat basca? Crec, sincerament, que amb l'únic objectiu d'inutilitzar una sortida política per al conflicte que viu Euskal Herria des de fa més de cinquanta anys. Avui, més de 100.000 persones han vist ignorada la seva veu i vulnerat el seu el dret a exercir el vot. Han estat apartats del “joc democràtic” perquè la seva manera de pensar, senzillament, no agrada. En la meva opinió, el règim d'un Estat es va construint poc a poc amb les polítiques que executa. Així, les lleis són el fidel reflex del tarannà d'un govern, en un moment on els discursos polítics i els programes dels partits són paper mullat. És una vergonya que un Estat que il·legalitza maneres de pensar mitjançant la Llei de Partits, es consideri “democràtic”. Com pot ser “el poder del poble”, quan les decisions d'aquest són deliberadament ignorades? Es sorprenent, en canvi, la permissivitat i tolerància del Govern espanyol amb d'altres formacions polítiques que també utilitzen la violència com a eina, especialment aquelles que llueixen en la seva ensenya un enorme jou travessat amb fletxes. Reminiscències d'un passat massa present potser?

Carnestoltes al califat independent de Benimaclet

Vesprejava, quan la presidenta de l'Assemblea de Veïns del barri de Benimaclet va proclamar, un any més, la independència de l'antic Califat àrab, annexionat a València des del segle XIX. Calçades amb unes -del tot inadequades- sabatilles de ballet, restàvem de peu emocionades, esperant l'arribada del "moro Maclet". El gegant del personatge llegendari valencià avançava lent al pas de la cercavila, a l'espera de ser rebut per una altra figura de l'imaginari col·lectiu, Tirant Lo Blanc. En arribar a la plaça de l'antic Ajuntament, dolçaines i tabals entonaren una solemne Muixeranga, que les bruixes, gats, cowboys i xèrifs allí presents reberen amb el puny en alt i els ulls tancats. "Califat, califat, califat independent!", cridava la concurrència, com a traca inicial dels carnestoltes més famosos del País Valencià -amb permís dels de Pego, es clar-. Renoi, quina fauna que corria aquella nit per Benimaclet! Una rociera sevillana, una comparsa d'infermeres que reivindicaven un Centre de Salut pel barri i, fins i tot, un Michael Phelps amb gorro de piscina i catximba de marihuana inclosa. I qui hagués pensat que, transformada en una delicada ballarina, acabaria cantant "La chica yeyé" amb una azúcar moreno passada de voltes... Potser en van tenir la culpa aquells "burrets" tan maliciosament preparats pel Natxo, el cambrer del "Terra". Mentrestant, habituals i nouvinguts s'aplegaven als estrets i empedrats carrerons, flanquejats per les característiques casetes baixes i colorides, que confereixen a l'indret l'aparença del poble que era fins fa un segle i mig. Només els darrers centenars de cràpules van viure la fi de festa, a la Plaça del Glop, a vessar de perruques de totes formes i colors que bevien, reien, cridaven i gaudien, que al cap i a la fi és l'objectiu principal d'aquesta celebració pagana.