La Por (I)

"Pensem, doncs existim" de la Directa 146

Diuen els Zapatistes que la repressió estatal s'usa per castigar accions polítiques i actua gràcies a la por de la societat, que així es reprimeix a si mateixa en el seu dret a l'exercici de la llibertat. A nosaltres, l'Estat Espanyol ens dona motius sobrats per sentir la por. Una por que se'ns instal·la a l'estómac, que ens cala als ossos i ens limita els moviments. Por, per exemple, d’estar dormint i sentir que truquen al timbre, de matinada. Por d’obrir i que siguin ells, de nou. Por que, per entrar-te a casa, tan sols necessitin un paper signat. Por que t’obliguin a amagar la imatge del teu fill pres, que llueixes orgullosa al balcó. Por de veure fotos velles, en blanc i negre, al telenotícies, mentre el presentador us difama amb cara de consternació. Por que s'us emportin, amb el cap amagat sota una jaqueta, esborrant-vos el rostre per sempre. Por de no tornar-vos a veure, lluitadores. Por de que us furtin tanta i tanta vida. Por de patir, de que us arrenquin del nostre costat, por de no poder dormir, sentint en el nostre cos les atrocitats que provoquen en el vostre. Por que us torturin, que us violin, que deixin en vosaltres una petjada perenne. Por de la seva impunitat, de la nostra impotència. Por d'aquest odi tan profund, de sentir créixer aquest anhel de venjança. Por que pugis a un tren qualsevol i et facin desaparèixer, com a en Jon Antza. Por de caure, mentre camines en la lluita, dins les clavegueres putrefactes des d'on es defensen els Estats. Por de la seva democràcia dubtosa. Por de la seva guerra bruta. Por d'una justícia que no ens empara, que ens condemna "a priori" pel que pensem i sentim. Por que t'esguerrin el futur per enganxar un cartell, per escriure en un diari, per parlar la teva llengua, per defensar la terra on vius. Por d'endinsar-te en la mar del combat, de girar-te i veure que ja ets massa lluny com per fer-te enrere. Por de viure entre quatre parets asfixiants, on l'única sortida és una porta tancada per fora. Por d'arribar a casa i saber que algú hi ha entrat. Por de no tenir-ne cap prova i que ningú no et cregui. Por de despenjar el telèfon i no escoltar cap veu. Por de sentir les passes d'algú darrera teu, de notar el seu alè al clatell. Por d'aquell desconegut que t'observa fixament des de la paret de davant del teu portal. Por de mirar per la finestra i veure, sempre, el mateix cotxe aparcat davant de casa. Angoixa de sentir que et controlen, de saber-te constantment vigilat. I de vegades, només de vegades, també alegria. Alegria de saber que els que ens vigilen no són invencibles.

Ressenya Incerta Glòria

Joan Sales ens fa assaborir la derrota republicana amb la seva obra mestra

Incerta Glòria, de l'escriptor Joan Sales, ex combatent de la Guerra Civil Espanyola, és un excel·lent retrat de la vida -especialment a Barcelona- durant el conflicte bèl·lic, vista per tres personatges que, per les seves situacions i vides, podrien ser perfectament paradigmàtiques d’aquella societat. És útil doncs, pressuposant la veracitat del que es veu a través dels ulls dels personatges, com a anecdotari de les misèries de la guerra i de la revolució paral·lela. Malgrat l’interès  que pugui despertar l'obra, l'expressió recargolada, a voltes fins l’asfixia, en dificulta força la lectura. Potser, acostumada a la simplicitat ballestriniana que tan ràpidament t’introdueix en la història, la profusió de detalls intranscendents fa que el lector es mantingui com a un espectador llunyà de l’escena. Massa llunyà, fins i tot. Aquesta sensació es fa present especialment durant el relat dels dies de Lluís i els de Trini. Tot i així, personatges tan surrealistes com Juli Soleràs aporten un toc humorístic que et fa empassar millor la monotonia de l'avenç dels dies en un batalló inactiu. El pas de la narració d'en Lluís a la de la Trini, la seva dona, que explica el que succeeix a la rereguarda a través de les cartes a en Soleràs, suposa un trencament. Bàsicament per un canvi de to brusc, que et fa entrar en la part més grisa i feixuga del relat. Malgrat ser molt jove, a Trini ja no li queda cap rastre de la vitalitat de la joventut. La seva conversa amb Juli, a qui sent com un germà, és una lletania contínua, més pròpia de la quotidianitat queixosa d’una anciana, que no pas de l’intensíssima tristesa per la separació del seu enamorat, en Lluís. Reconec que no m’agrada Trini. M’indigna el seu comportament buit i submís. Sales no la imagina com a una dona real, amb les seves passions, idees, pensaments, defectes, virtuts.  Sinó com a un mer apèndix –immòbil i d’un panfilisme extrem- del seu company. A més, es desclassa de la seva família, de classe obrera i renega dels ideals llibertaris que l'han criat. Al contrari de moltes de les seves contemporànies, que van marxar al front amb els homes, conscients que també elles podien lluitar, i de les milers d'activistes que es van quedar a Barcelona, organitzant les tasques de la rereguarda, Trini és mediocre. Un tipus de dona que no hagués passat a la història si no hagués estat per Incerta Glòria, potser. Em fa preguntar-me en molts moments: en comptes de plorar tant pel teu marit, perquè no ets valenta i combats al seu costat?
Tanmateix, no puc dir que l'obra em desagradi. La salva especialment el relat de l'alferes Cruells, que ha aconseguit colpir-me i apassionar-me. Potser és que, com a bona catalana, em sento més identificada amb la derrota. De fet, és en els darrers dies de la Batalla de l'Ebre, quan ja s'albiren les conseqüències de la victòria feixista, que ens arriba el millor d'Incerta Glòria. L'ex-capellà narra un fragment que provoca un nus a l'estómac en llegir-lo. No em costa designar-lo com el meu preferit del llibre: “Entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera i girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: “S'ha acabat la cultura”. Em sembla, simplement, cru i brutal. No “S'ha acabat la revolució”, no “morirà molta gent”, no “anirem a la presó. “S'ha acabat la cultura”. Precisament.

10 fragments d'Incerta Glòria

“Cal saber que aquí, a nosaltres, no ens diuen pas els republicans, sinó els catalans, “los catalanes”; de manera que les simpaties o antipaties no van pas segons allò que es pensen a Barcelona, sinó segons les simpaties o antipaties que els inspira Catalunya”. Pàg. 35
Em sorprèn veure que la situació tampoc no ha canviat gaire en 70 anys i que a territori valencia el barem per classificar-nos és el mateix.

“Les dones seguen perquè sempre han segat les dones”. Pàg 35
Contundent sentència que resumeix la quotidianitat de la dona pagesa, que es qui s'encarregava (i s'encarrega encara) de les més pesades tasques del camp, a més de fer referència a la presència del sistema patriarcal, que comença a ser qüestionat a l'Estat Espanyol en aquella época.

“Pel que fa al comandant, és wagnerià frenètic i està per la marxa fúnebre de Sigfried (...) assegura que mal per mal prefereix Verdi a Wagner: “Almenys tenia més sentit de l'humor”. Els dies que la banda assaja, es tanca al botiquí amb pany i clau i barra els porticons per no sentir-la. Allà, amb el violí, toca la marxa fúnebre de Chopin”. Pàg. 104 i 105
Simplement surrealista. Un toc d'humor que trenca amb la monòtona explicació del front aturat. Em va fer riure força imaginar-me la situació.

“La tristesa, si una s'esforça a prendre-la amb calma, pot arribar a ser tan sedant com una pluja de primavera”. Pàg. 218
El meu interès per aquest fragment és purament poètic. M'agrada perquè és encertat, hi ha gent que viu ancorada en la tristesa.

“Si sabessis que sola em sentia en aquella época, sobretot quan en Lluís era a casa; si, sobretot al costat seu. Molt més sola que ara, t'ho asseguro; ara ell és lluny i no em pot esclafar sota els seus silencis” Pàg. 223
De vegades, un raig de lucidesa fa que Trini se n'adoni de fins a quin punt viu sotmesa a la seva parella, de com aquesta relació l'anul·la com a dona i li fa ser tan sols mare i esposa sacrificada.

“(...) pel que fa a mi, em sento cada dia més infantil, més vella. Totes dues coses a la vegada. Ja tinc vint-i-un anys, els vaig fer ahir. Sóc major d'edat...” Pàg. 225
Aquest fragment em va agafar desprevinguda, ja que la vida que relata la Trini dista molt de ser la d'una jove de 21 anys. Tot i que de la seva narració es dedueix que la vida que porta no és pas gaire diferent de la de les altres noies de la seva edat, Trini sembla tenir els pensaments d'algú amb el doble d'edat. Cosa que no vol dir només que sigui una noia madura, sinó que ha perdut fa temps l'espurna i la vitalitat de la joventut.

“Tinc la impressió que quan tu i el Lluís us revoltàveu contra els prejudicis burgesos, és que no teníeu cap idea del que poden ser els prejudicis proletaris”. Pàg 251.
És força interessant el to que utilitza la Trini quan parla del desencant del seu pare, l'ambició del Llibert, el seu germà, o la tossudesa de la seva mare, tots tres anarquistes i proletaris.

“L'últim m'havia de quedar a la memòria més que els altres: “Paso a la juventud!”. Pàg. 476
Reflecteix el veritable sentit del llibre, que gira al voltant de la juventut, el pas del temps, la maduresa; no només de les persones, sinó de la ideologia, de la guerra en si, fins i tot del paisatge, que va canviant a mesura que el relat avança en els anys.

“Alguns van salvar-se; els altres... A la nit se sentien els seus gemecs, de vegades com un udol, hores i hores al fons dels precipicis; la gent dels masos no gosava recollir-los per por a les represàlies dels moros”. Pàg. 581
Aquest fragment, escrit a les acaballes de la batalla de l'Ebre, em va colpir especialment. Em va semblar una sortida desesperada dels soldats abans que acceptar la derrota.

“Entre les dues Catalunyes, entre França i Espanya, en Picó es va asseure damunt la fita de pedra que marca la frontera i girant-se cap al sud amb llàgrimes als ulls va murmurar: “S'ha acabat la cultura”. Pàg. 582
Com escriure tot el que em van evocar aquestes paraules... Em sembla una al·legoria al nostre mapa partit i una referència a la “cultura” monolítica, acrítica i totalment aliena a nosaltres que s'imposaria a la part de Catalunya sota domini espanyol. Picó, amant de la literatura i un home culte, anticipa el que arribarà amb el triomf del feixisme: la mort de la cultura, especialment de la catalana. Per últim, crec que el fet d'estar a la frontera i mirant cap al sud té un lligam clar amb l'exili republicà, que travessarà precisament aquell punt.