Reportatge Euskadi

AV:Els primers passos del nou Govern de Lakua

L'Esquerra Aberzale, al punt de mira de Patxi López

S1: El nou lehendakari dirigeix les seves ires contra el col·lectiu de suport als presos

S2: L'Ertzaintza denuncia famílies per penjar al balcó fotografies i banderoles

Poc abans d'erigir-se nou lehendakari de la Comunitat Autònoma Basca, Patxi López va declarar que no permetria “cap espai d'impunitat, en democràcia, per als qui donen cobertura, aplaudeixen o justifiquen la violència”. L'objectiu, va dir, és “eliminar les referències al terrorisme com un conflicte polític”. El terrorisme al qual es refereix és l'activitat del grup armat ETA i el conflicte -suposadament inexistent- és el que enfronta, des de fa més d'un segle, l'Estat Espanyol amb la part sud d'Euskal Herria.

Ara, un cop investit, Patxi López està disposat a complir una de les principals promeses que va fer durant la campanya electoral: treure dels carrers les referències a ETA, als seus presos i a l'Esquerra Aberzale en general -més d'un 10% de la població-. Va començar pel que ell mateix havia denunciat com a “mur de la vergonya”, a Arrasate, durant la commemoració del primer aniversari de l'assassinat de l'ex-regidor del PSOE, Isaías Carrasco. Allà, va declarar, en referència a les 18 fotografies de presos penjades en una valla al bell mig del poble, que “aquests retrats són un insult permanent a la memòria de les víctimes”. Cinc dies més tard, l'Ertzaintza -policia autonòmica basca- les retirava. També han desaparegut les fotografies que “ornaven” l'Ajuntament i els carrers de feus tan tradicionalment aberzales com Hernani, Zaldibia, Urduliz, Azpeitia o Errenteria, tot i que subsisteixen encara a localitats com Oiartzun o Durango.

La creuada per invisibilitzar el suport als i les preses ha afectat, fins i tot, a les banderoles estampades amb el mapa d'Euskal Herria i dues fletxes vermelles, que demanen el retorn dels represaliats bascos, dispersos per tot l'Estat Espanyol. Patxi López ha fixat el punt de mira amb especial intensitat a Donostia, on diverses famílies denuncien que l'Ertaintza es va presentar al seu domicili de matinada, amb la intenció de retirar unes banderoles que exigeixen la llibertat de Jon Aginagalde, que ha complert recentment 25 anys de reclusió. Araceli Aginagalde, germana del pres, explica indignada fins a quin punt les van espantar a ella i a la seva mare els 4 agents encaputxats, que van picar a la seva porta a dos quarts de cinc tocades. Duien a la mà una ordre del Departament d'Interior de Lakua per retirar la banderola en suport al seu familiar i, davant la negativa de les dones a obeir-la, les van denunciar per “possible enaltiment del terrorisme”. “Com poden considerar delictiu el fet de tenir una fotografia del teu germà al balcó? No tenen vergonya ni escrúpols”, em diu en un gairebé indesxifrable euskera. L'acompanya la Loren, dona del dirigent de Batasuna empresonat Joseba Álvarez, que també va patir una intempestiva visita de la policia amb la mateixa fi. “Van començar picant a unes sis o set cases i la resta de la gent va treure les banderoles per por a ser denunciats. Un parell de valents encara aguantaven fins ahir, però ja les han retirat”, explica. Actualment hi ha unes 760 persones represaliades per la causa basca, persones amb cara i nom que suposen un dels eixos d'unió entre els diferents sectors del nacionalisme euskaldun. I segons la Loren, l'objectiu del nou executiu és, precisament, acabar amb aquesta referencialitat que té el col·lectiu. “Volen treure els presos del carrer per deshumanitzar-los, perquè se'ls deixi de veure com a fills, pares, mares o germans i passin a ser un concepte abstracte”.

A Biscaia, el canvi en el govern de Lakua no s'ha deixat sentir encara a l'interior de les cases, però si en les concentracions que els familiars de presos realitzen des de fa dècades. Barakaldo i Galdakao són dues de les poblacions on l'Ertzaintza ha amenaçat als concentrats per dur fotografies. La Mariví Ortega, membre d'Etxerat -associació de familiars de presos i preses polítiques- afirma que ja els han advertit que “a la propera ens envien a l'Audiència Nacional”. Tot seguit, em mostra una imatge del seu fill Jon, empresonat a Salamanca, per accions de kale borroka. En Jon, a qui tothom anomena pel cognom, “Krespo”, té per davant una condemna de 65 anys, dels quals n'ha complert 7, malgrat que no té delictes de sang ni ha estat d'ETA. Li pregunto què farà quan ja no pugui dur la foto del seu fill a la concentració de cada divendres davant l'Ajuntament i torça el gest, amb enuig. “Si ens prohibeixen portar les fotos ja ens inventarem alguna cosa. Ens farem samarretes amb les cares dels nostres fills, a veure si tenen nassos de denunciar-nos”, em contesta.

Crítica a "L'agulla daurada"

Les “nits blanques” de Montserrat Roig

L'autora barcelonina passeja per la Perspectiva Nevski de Leningrad. Cap al fons del carrer, una immensa figura allargada es retalla en el cel: és l'agulla daurada de l'Almirallat.
Amb l'encàrrec d'escriure un llibre sobre el setge nazi de l'actual Sant Petersburg, Roig viatja a l'URSS, on hi romandrà cinc setmanes. De les intenses passejades pels emboirats carrers de Leningrad, neix “L'agulla daurada”, on l'autora descriu les sensacions que li arriben a través dels peus, la història que es llegeix en les parets de pedra dels edificis, en la capficada i meditabunda estàtua de bronze del poeta Puixkin. El resultat és un dietari a voltes humit i feixuc, com els dies moscovites i en certs moments clar i brillant, com les cèlebres “nits blanques” de Sant Petersburg, la ciutat amb “més fanals del món”. La diferència entre aquests moments, la dualitat entre la Montserrat uniforme i monòtona com la quotidianitat soviètica i la Montserrat convertida en apassionada cronista, la marquen els protagonistes de les pàgines. Quan narra el pas dels seus propis dies, el descobriment de la ciutat, la peculiar relació amb el seu guia Nikolai, el ritme és lent, empalagós. Les descripcions no acaben de transmetre les sensacions de l'autora i les metàfores sobrevolen el lector, sense colpir-lo. Apunto una causa hipotètica: la descripció exhaustiva de detalls insignificants, afegida a l'ús de subordinades massa enrevessades que alenteixen el ritme de la narració. En canvi, la lectura es torna àvida i voraç quan Roig cronica les vides i anècdotes d'altres personatges, com l'esmentat poeta Puixkin, la ballarina Isadora Duncan, els tsars i tsarines que governaren Rússia fins la Revolució Bolxevic i, especialment, quan exposa la visió dels testimonis del setge de Leningrad. És llavors quan hom fa seva la passió quasi melancòlica de Roig per la ciutat que acull el Palau d'Hivern, seu mítica d'alguns dels esdeveniments històrics més emocionants del Segle XX.
Cal, doncs, trencar una llança en favor de Roig -pel meu gust gran periodista i cronista, força menys imprescindible com a autora literària- ja que aconsegueix, amb mestria, reflectir el xoc cultural entre una catalana i l'URSS de la dècada dels 80, el contrast entre el món capitalista occidental i la vida uniforme en el bloc soviètic. Un exemple: “Notava que hi faltava alguna cosa a la meva retina. Per fi, vaig descobrir que no hi havia anuncis, ni rètols lluminosos que fessin pampallugues” (Cap. 2, pàg 18).
Acabo amb un passatge tan poètic com cert, que francament és el millor que he aconseguit arrencar-li al llibre. I és el que diu que, quan mires per primera vegada un carrer o una plaça que forma part de la teva pròpia llegenda literària, gairebé mai no el reconeixes. Et succeeix amb la Lisboa de Pessoa i, segons Montserrat Roig, també amb el Sant Petersburg de Dostoievski.

Desposseits de tants instants del viure...

“En aquest país ocult, amb les ombres vaig jugant, intentant ser jo mateix, pintant un endemà”, canta la juventut basca pels carrerons foscos i empedrats dels seus pobles. Perquè Euskal Herria, catifa verda humida i espuma de l'atlàntic, país ocult entre les valls d'immenses muntanyes, viu immersa en un conflicte centenari pel seu alliberament, que ha causat ja la mort d'un miler de persones. Un país de present esguerrat per als milers de joves, que s'exilien per evitar que engarjolin també els seus pensaments, perquè per a un ampli sector del jovent basc, no hi ha més futur que les dècades que passaran dins una diminuta cel·la. Des de la mort de Franco, més de 35.000 ciutadanes basques han sentit en els seus ossos la fredor del terra d'una presó. Avui, 800 no és tan sols el nombre d'activistes bascos tancats a les presons dels Estats Espanyol i Francès, també és el de les famílies trencades, el de les mares que mullen amb llàgrimes d'impotència llits buits que porten massa temps sense desfer-se, el dels pares atemorits per la immensitat de l'odi que senten, per la guspira d'orgull que els travessa quan pensen en ells. Ells, joves que ja no pintaran cap endemà, més enllà de les frases escrites amb sang als calabossos amb verdet a les parets. Perquè 800 són les llavors de venjança, d'impotència, plantades en el cor, en la ment, en les mans de les generacions que han de venir. I de les llavors en creixen soques i branques, i arrels. Arrels que s'estenen, que colpegen la ment, la racionalitat dels qui desperten, miren al seu voltant i descobreixen que també ells estan empresonats. Perquè viure en una terra oprimida és un Quart Grau, un règim penitenciari que fa, de les dents, els barrots que custodien idees rebels, paraules d'alliberament. Perquè de les mans han fugit ja massa instants del viure, minuts furtats d'una vida massa curta.

Poema dels oprimits (Zapalduen Olerkia), de Ken Zazpi

"En aquest país ocult,
amb les ombres vaig jugant;
intentant ser jo mateix,
pintant un endemà...
Tot allò que no puc ser,
raja sempre del meu cant;
l'alba és ben a prop,
la sento,em va envoltant...

La història ja se sap,
no tothom l'explica igual;
es difícil d'empassar,
la veritat del del costat...
Ara, però, pels oprimits,
un poema vull cantar,
tota l'amargor,
que volen amagar...

I canto als llits buits,
a la mare, al seu patir;
a tot el temps fugaç,
de que ens van desposseint...
Al ferro, al seu crit
al pare atemorit
a tothom que ho patim...

Escoltem des de petits,
tot allò que hem d'estimar,
tot allò que hem de ser,
a la força imposat...
ara, prop dels oprimits,
cantaré una cançó,
coberta tenen ja,
tota l'amargor...

A la soledat,
als íntims i als amics,
a cada instant del viure,
que de les mans, ha fugit
Als qui van ser ahir,
als qui son ara aquí,
als que encara han de venir...

Estimada vull sentir,
que aviat tot canviarà:
que també seràs amb mi,
el dia de demà...

I que els que vindran després,
ja mai més no cantaran,
aquest cant dels oprimits,
i tampoc no ploraran...

Digues per favor,
ara amiga ja,
allò que vull escoltar,
estimada, amor...

En els accidents,
les adversitats
a els que per nosaltres fins la vida han donat,
Als que de camí,
mai no han arribat,
als que lluitem,
i al vent de...llibertat."