dimarts, 17 de maig de 2011

La Tahrir del quilòmetre zero

Milers de joves es concentren a hores d'ara a la Puerta del Sol de Madrid, el quilòmetre zero espanyol, acampats per demanar -segons diuen- llistes electorals sense corruptes i menys usura a la banca, cosa que així a simple vista sembla una paradoxa, i probablement ho sigui. De seguida s'hi apunten Barcelona i València, de forma menys nombrosa perquè aquí la feina juvenil va per una altra banda, però hi són. Els sociòlegs de sempre interpreten a sou dels mitjans aquest fenomen, que els aposentats a la plaça anomenen #democraciarealya i que ni tan sols elles poden explicar perquè acaba de néixer i tampoc no tenen gaire clar en què consisteix. Però saben que alguna cosa s'ha trencat en els joves. Uns diuen que és perquè la meitat de nosaltres estem a l'atur, els altres que és indignació juvenil per les retallades i que, amb quatre molles que aconsegueixin, se'ls hi passarà. Els més rancis diuen que són els esquerranosos de sempre que van a la plaça a demanar el vot pel PSOE, els més limitats que “aquest jovent, que són uns ganduls i uns antisistemes, home!”. Fins i tot s'apunten Mas i el director de l'FMI, que en les darreres 48 hores ha demostrat no ser precisament un model a seguir: “Els hem criat malament, hem creat un monstre, són la generació perduda”. Masses calers gastats en uns sociòlegs que no se n'adonen que l'origen d'aquesta desafecció dels joves per totes les institucions de la societat està en els adults. En els adults que permeten que els hi retardin l'edat de jubilació perquè els joves entrem encara més tard al món laboral, els qui van votar la creació de les ETT's i votaren fa uns mesos per abaratir l'acomiadament dels precaris, els qui ens fan lleis de l'avortament però no destinen fons a l'educació sexual de qualitat, els mateixos que fan propostes juvenils als programes electorals dictades per adults. El nostre problema és que som una generació perduda, no perquè no tinguem un rumb, sinó perquè hem perdut la confiança en gairebé tothom de més de trenta anys que no sigui futbolista (o entrenador) del Barça. Fa molts anys que no s'escolta la veu del jovent, que només apareixem als mitjans de comunicació com un problema: quan no som drogoaddictes, som mals estudiants, uns ganduls, uns nini o uns antisistema. Però som la generació més formada, la més hàbil amb les noves tecnologies, ens associem, continuem prenent els carrers per fer actes, formem colles de cultura popular catalana per recuperar-la, cuidem avis i nens i som capaços d'analitzar les nostres mancances per nosaltres mateixes i de bastir les millors alternatives per pal•liar-les. Així doncs, perquè hem de parlar sempre per boca dels adults? Ja és hora que ocupem el lloc que ens pertoca en aquesta societat. I, si calen focs de camp, doncs els encendrem. És temps de promeses electorals i ara tots els partits recorden que existim. Però és massa tard per guanyar-nos amb molles, perquè volem el pa que ens heu estat prometent cada dia a les universitats i a les escoles.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada