dijous, 13 d’agost del 2009

Traducció de Malen (Ken Zazpi)

Si la mare continua plorant,
omplint de llàgrimes la carta del pare,
ell no podrà tornar a llegir
com ens l'estimem.

És dissabte i, de nou, som de camí
camions que passen, cotxes que ens avancen,
miro l'infinit i se'm barregen els records,
el passat, tant llunyà i tant proper alhora.

Penso en tot el que vam parlar,
i de lluny m'arriba el vent de la mar
Aquesta terra estrangera s'assembla a l'infern.

Hem arribat al llindar dels murs,
a la freda gàbia dels malsons,
on els homes blaus criden
per a enfurir la nostra sang.

Quaranta minuts, milers de batecs,
miran-te als ulls, sense parlar t'entenc.
Pare, ni el vidre més gruixut podrà aturar el nostre somriure...

lletra original a http://eu.musikazblai.com/ken-zazpi/malen/

40 minuts, milers de batecs...

Visita als camps de concentració de l'Estat Espanyol

Tanquem la porta de casa darrera nostre amb un cop sec. Encara és de nit i no fa ni 20 minuts dormia plàcidament. Ja som al portal. Ni tan sols he obert els ulls del tot. Al cotxe ens espera el teu pare, canós, envellit per l'amargor, més que no pas pel transcórrer dels anys. La pell de la teva mare, sempre bella malgrat haver entrat en la seixantena, també se'n ressent d'aquest sentiment tan agre. I és que tenir un fill legalment segrestat marceix. Marceix i mata els somnis. És viure en una tardor eterna, contemplant serenament com cauen les fulles, fulles de moments dolços que no viurem plegats. Tanmateix, és una tardor i no pas un hivern, perquè l'esperança encara ens acarona -com els rajos càlids del sol- de tant en tant. Però ets tan lluny...
Ens entaforem tots quatre al cotxe. Ta germana i jo, dormim les conseqüències d'una llarga nit de festa. Cap soroll tret del ronroneig suau del motor i les veus, gairebé murmuris, de la ràdio. Ens desperta la veu aguda i amorosa de la teva mare. Hem aturat el cotxe en un bar de carretera, on ens rep una furgona de la Policia Nacional, no fos cas que ens oblidéssim per un instant de l'omnipresència feixuga de la repressió. Al local -decorat sense gràcia i pobrament il·luminat- set uniformats apuren els seus cigalons - “carajillos” en diuen ells-, mentre parlen entre si amb una veu rugosa, francament desagradable. Travessem la porta de vidre i es giren tots alhora, guaitant-nos acuradament de dalt a baix. Saben qui som. No vull mirar-los a la cara, se'm regiraria l'estómac i no hi tinc res més que el buit. Em fixo en les mans d'un que sembla el Cap. Aspres, amb durícies als dits i les ungles brutes. Hom diria que treballa amb les mans i, per desgràcia, probablement sigui veritat. Ens acostem a la barra. L'hostilitat de la cambrera s'encarrega de recordar-nos que no som ben rebuts. Per sort, ens hi entretenim poc; el temps just per fer un cafè i un riu. Encara som a 350 quilòmetres de Salamanca.